Déu és sospitós al nou ‘Punyals per l’esquena’

La saga Punyals per l’esquena no només ha revitalitzat un gènere que Hollywood donava per mort i enterrat com el whodonit, sinó que l’ha transformat en una eina incisiva per a la sàtira social. Després de retratar el racisme de les classes benestants en la primera part i l’egomania dels tecnooligarques en la segona, el director Rian Johnson apunta a Déu en la nova entrega. Concretament, a la parròquia on arriba un jove capellà exboxejador (Josh O’Connor) perquè el seu tarannà bondadós serveixi de contrapès a l’odi furibund del mossèn local (Josh Brolin), que en els seus sermons ataca la “pèrfida modernitat” de les mares solteres i de les “putes marxistes i feministes”. Però és quan el mossèn mor assassinat de manera inexplicable i les sospites recauen en el seu col·lega més jove que l’aparició en escena de Benoit Blanc (Daniel Craig) ofereix el conflicte més sucós del film: entre la fe en Déu del capellà contra les cordes i la racionalitat sense concessions del detectiu infal·lible, un combat dialèctic que, en lloc d’enfrontar les idees de l’un i l’altre, s’articula a partir de la comprensió.

Sobre aquesta lliçó d’empatia que es projecta sobre els discursos d’odi actuals, Johnson torna a dissenyar una història vibrant al voltant d’un misteri impossible, un trencaclosques narratiu filmat amb l’expressivitat del suspens gòtic i l’energia maníaca de la comèdia screwball. Un regal per als espectadors delerosos d’entreteniment adult en què Craig fa un pas enrere perquè un magnífic O’Connor assumeixi el protagonisme. Menys afinat està el repartiment d’estrelles de torn; n’hi ha que estan a l’altura com Glenn Close o Brolin –sobretot en les hilarants confessions masturbatòries–, però la majoria (Kerry Washington, Mila Kunis, Jeremy Renner) estan desaprofitats en personatges sense cap gruix dramàtic.