El nou Godzilla japonès es cruspeix els cosins nord-americans

En les set dècades que han passat des que Godzilla (1954) va inaugurar el cinema kaiju, el monstre gegantí ha passat de ser encarnat per un actor disfressat que esclafa decorats de ciutats en miniatura a ser una creació digital hiperrealista d'última generació. Tanmateix, el més terrorífic de Godzilla minus one és, potser, l'amenaçadora fanfàrria de vents gruixuts del tema principal de Godzilla i el repte de Mothra (1964), que reapareix amb tota la seva esplendor intimidatòria a la banda sonora de la 37a entrega de la (poca broma) franquícia en actiu més antiga de la història del cinema.

La picada d'ullet musical és coherent amb una pel·lícula que obvia els esforços recents per modernitzar l'univers de Godzilla de la productora nord-americana Legendary. Gozilla minus one, com el primer Godzilla, s'ambienta en un Japó de postguerra que potencia la funció del monstre com a encarnació vivent del trauma col·lectiu del poble japonès. Però el que ha fet triomfar a la taquilla nord-americana aquesta producció japonesa no és la funcional trama dramàtica de redempció personal i col·lectiva ni els petits canvis en el mite fundacional del monstre, sinó el talent del director i mestre dels efectes especials Takashi Yamazaki per esprémer l'ajustat pressupost (el 10% d'un Godzilla nord-americà) en un grapat de seqüències d'acció espaterrants que posen en evidència la incapacitat per invocar el sentit de la meravella de bona part dels blockbusters actuals de Hollywood.