La jocdetronització d’una llegenda de la cultura europea

Aquesta crítica comença allà on la setmana passada vam posar el punt final al text sobre A working man. En aquell cas, l’habilitat per esquivar la paròdia tot i treballar amb tòpics que voregen el ridícul era digna d’elogi. El mateix criteri es podria aplicar a Guillermo Tell, si no fos per una diferència cabdal: en el film de David Ayer i Jason Statham no hi ha ironia, però sí alegria i convicció a l’hora de xipollejar en codis desfasats. En canvi, Nick Hamm creu adient imbuir d’una serietat lapidària la reconversió en film d’èpica i paisatges espectaculars de la llegenda de l’heroi suís que va desafiar el tirànic regnat dels Habsburg. Aquest posat greu, però, resulta impostat, ja que no hi ha ni una sola imatge que no sembli provenir d’una altra pel·lícula o, directament, d’una plantilla, inclòs el passatge més icònic del relat, en què el protagonista ha de disparar una fletxa a una poma col·locada damunt el cap del seu fill. Hamm ha descrit la seva obra com “un cinema que ja no es fa”, pensant segurament en les grans aventures de Hollywood, malgrat que la realitat de Guillermo Tell s’acosta més a la impersonalitat de les produccions europudding (aquí, amb capital majorment italià i britànic i un protagonista, Claes Bang, de passaport danès) i de la professionalitat televisiva, seguint de prop el motlle de Joc de trons, tant pel que fa a la propensió a tallar extremitats com a l’intent de plantar cliffhangers que anuncien seqüeles que difícilment ningú a la platea arribarà a demanar.