Un superheroi de sèrie B

Fa dues dècades, Hellboy va irrompre a Hollywood amb dos blockbusters excèntrics i barrocs signats per Guillermo del Toro, i amb Ron Perlman despatxant carisma sota les pròtesis i la pell vermella de l’infernal anti(super)heroi sorgit dels còmics de Mike Mignola. Després del fracàs que va suposar la reactivació del personatge sota la direcció de Neil Marshall el 2019, Hellboy: el hombre retorcido el retorna a la pantalla amb les coordenades d’una producció modesta i realitzada en els marges de la indústria.

D’entrada, el plantejament d’aquesta desescalada hauria de connectar amb l’essència formal de l’obra, ja que Mignola és un dibuixant que ha assimilat l’economia del llenguatge de la sèrie B: les seves vinyetes minimitzen els detalls, i sovint s’inunden de negre per crear escenes expressionistes que mostren l’estrictament necessari. En aquest sentit, l’elecció de la matèria primera d'El hombre retorcido és reveladora, ja que es tracta d’una història breu, desvinculada dels grans arcs de la mitologia del personatge, i dibuixada pel traç voluptuós de Richard Corben. Un conte de bruixes en els boscos dels Apalatxes, pròxim al terror folklòric, i en el qual el semidimoni titular té un rol eminentment contemplatiu.

Mignola, que actua com a productor i coguionista, sembla temptejar una reinvenció audiovisual de la seva criatura en format de butxaca, però és traït per la direcció de Brian Taylor, conegut per l’acció hiperbòlica de Crank, que intenta acostar el material a la seva dinàmica zona de confort de manera forçada, i amb una fotografia plana que, en comptes de treballar a l’ombra, deixa en evidència la precarietat de l’empresa i, sobretot, la minsa presència escènica del protagonista, un Jack Kesy que es disfressa de Hellboy sense encarnar-lo realment. La carència s’estén a tota la pel·lícula, que tot i la participació de Mignola, se sent com una fanficció.