Uns hipermusculats Zac Efron i Jeremy Allen White atorguen tendresa a la tragèdia dels Von Erick

Quan el professional de la lluita lliure Fritz Von Erich va morir el 1997 a 68 anys, només un dels seus sis fills, en Kevin, seguia viu. Dels altres cinc, tres s'havien suïcidat i un quart va morir en estranyes circumstàncies durant una competició. A El clan de hierro, Sean Durkin converteix la tràgica història dels Von Erick en un drama esportiu a la contra que erosiona dos pilars del somni nord-americà, la família i l'afany de superació.

I, alhora, revisita des de la tendresa i la fragilitat l'imaginari musculós i histriònic del wrestling. El Fritz (Holt McCallany) esdevé al film un d'aquells pares que converteixen la família en un projecte personal controlat amb mà de ferro i on aboca somnis i frustracions, un patriarca que només considera vàlids els fills en tant que triomfadors en el món de la lluita lliure. Els germans no es veuen amb cor d'abandonar una concepció del món i una llar que els serveix de recer i en aquesta visió de la família com a secta destructiva de la qual costa distanciar-se, El clan de hierro connecta amb l'opera prima de Durkin, Martha Marcy May Marlene (2011).

A la idea tan nord-americana que l'esforç i la competició forgen el propi destí i condueixen al triomf, Durkin hi confronta una possible maledicció que pesaria sobre els Von Erick d'ençà que el primogènit va morir amb només 6 anys en un accident malaurat. Aquest fatalisme turmenta el Kevin, un sorprenent Zac Efron, gegant musculat amb cor tendre que contempla impotent la mort successiva i misteriosa de la resta de germans, sobretot del Kerry (el Jeremy Allen White de The bear). Durkin desplega aquesta tragèdia familiar a partir del vincle fraternal i des d'una atmosfera cada cop més etèria, de manera que El clan de hierro s'acosta en els seus millors moments a erigir-se en la versió masculina i anabolitzada de Les verges suïcides.