'El inocente': un film divertidíssim sobre l'amor i sobre fingir com una de les belles arts

A diferència del seu pare, Phillip Garrel, un dels grans del cinema post Nouvelle Vague, Louis Garrel fa comèdies. Per a ell, el cinema no només vehicula les contradiccions de l’ésser humà escodrinyant rostres i afectes, com fa el seu progenitor, sinó posant a prova els seus protagonistes, uns personatges en el límit de la mentida, atrapats en una d’aquestes boles de neu que són, al cap i la fi, la matèria que forja tant el drama com la comèdia.

Ironia, un rítmic joc de mentides piadoses i una empatia absoluta amb els arcs dels personatges conformen la fórmula de la seva divertidíssima nova pel·lícula, El inocente, amb què el cineasta, d’una banda, insufla vida a la comèdia lleugera francesa i, de l’altra, referma el seu estatus a l’exigent indústria del país veí. Tot comença quan l’Abel, interpretat per Garrel –tots els papers que el cineasta encarna als seus films es diuen Abel–, perd els nervis quan la seva mare (Anouk Grinberg) li comenta que vol casar-se amb un reu del centre penitenciari on treballa. Però en la guerra contra el padrastre (un fantàstic Roschdy Zem), com en l’amor, tot s’hi val, i el protagonista passa de la paranoia a la complicitat amb l’enemic amb l’ajuda de la seva millor amiga, una Noémie Merlant enlluernadora, i a partir d’un rocambolesc robatori que és, sens dubte, el gran clímax còmic de la funció.

Res és el que sembla, tanmateix, en el quart llargmetratge del francès. A El inocente cap dels quatre protagonistes mostra qui és i què vol de manera directa, sinó que funcionen a través de les ficcions que s’expliquen a si mateixos i als altres. Fingir, sigui de manera intencionada o per fugir d’estudi, es reivindica aquí com una de les belles arts, com una de les grans virtuts, malgrat les conseqüències, de la condició humana.