'Ruido', una denúncia frontal de la tragèdia de les desaparicions a Mèxic

El valor de Ruido, el nou llargmetratge de la mexicana Natalia Beristáin, resideix en la seva capacitat de denúncia d'una tragèdia real: la desaparició forçada de 90.000 persones a Mèxic des que va començar la Guerra contra el Narco. Són dades que la cineasta plasma, juntament amb els retrats de les víctimes, al final d'un film que, malgrat incloure certes estratègies documentals, opta per narrar la barbàrie des de la ficció. Ruido és la història de Julia, una artista plàstica a la recerca de la seva filla desapareguda, encara que la pel·lícula mostri, amb claredat meridiana, que la seva història no és diferent de la de les altres mares, àvies o germans que busquen els seus éssers estimats i amb qui la protagonista es va trobant en el seu particular descens als inferns. Els principals objectius de Ruido són, doncs, atorgar veu als familiars dels desapareguts i exposar sense embuts l'apatia i la connivència d'un sistema immoral, corrupte. Per aconseguir això, Beristáin s'allunya de l'opacitat narrativa i el rigor formalista de certs compatriotes –no hi ha aquí rastre de la gèlida estilització ni de la gràfica aproximació a la violència d’Heli, d'Amat Escalante–, i opta per un naturalisme que, de vegades, pot ser massa didàctic. Tot i això, i gràcies a un emocionant desenllaç que transforma el dolor individual en lluita col·lectiva, i que imbrica a la trama el rellevant paper que els col·lectius feministes han jugat, recentment, en la defensa de drets socials a Llatinoamèrica, Ruido acaba sent una pel·lícula valuosa.