¿Un gest de radicalitat artística o la crisi d'identitat de Springsteen?

El dossier de projecte era la bomba. Quin powerpoint, nano. Un film sobre una superestrella del rock ara que els biopics dels grans mites de la música popular (Queen, Elvis, Dylan…) van com un tro, amb un dels actors de moda (Jeremy Allen White, que té uns braços de pencaire com els del Bruce) i el mateix Springsteen donant el vistiplau al projecte. Una pel·li nascuda per petar-ho, baby. Passa que, precisament, el moment que retrata potser no és el més èpic de la carrera del cantant: quan va decidir el 1982, entre el gran èxit de The river i la mascletà de popularitat de Born in the USA, fer un disc en solitari, acústic, fosc i de lletres molt tèrboles i literàries: Nebraska.

Dins del viatge clàssic de l’heroi, és un moment de dubte i un entrebanc en la rampa de llançament cap a la fama mundial molt interessant dramàticament. Amb un episodi de tanta iconicitat potencial, Springsteen: Deliver me from nowhere malda per definir-se sense aconseguir-ho: de vegades sembla que el defensi com un gest identitari d’artista davant de les pressions externes (com l’electrificació de Dylan a A complete unknown), però l'acaba interpretant com un impàs d'autosabotatge, crisi personal i pànic al destí exitós que l'esperava. El film també és indecís visualment: entre imatges de l’imaginari springsteenià (carreteres, Asbury Park…) i moments de perfeccionisme insubornable a l’estudi de gravació (el millor de tota la pel·lícula), es colen desenes de postaletes de clixés rock i flashbacks sentimentals que aplanen el film fins al lloc comú dels biopics musicals ortodoxos.