'Suzhou river': film de culte del cinema xinès, fins ara inèdit a casa nostra

El triangle protagonista de Suzhou river és un narrador subjectiu i potser no gaire fiable, un personatge sortit d’una llegenda urbana i a la recerca, si no d’un autor, sí d’un amor perdut, i una dona duplicada en rossa i morena à la Vertigo. Que aquesta densitat referencial no esclafi els humils 79 minuts de la pel·lícula es deu, segurament, al fet que les connexions existeixen més en el bagatge de l’espectador que en la intenció de Lou Ye, que a finals del segle passat segurament estava més preocupat per tirar endavant i donar forma i sentit a una pel·lícula estripada que a fer-se l’interessant i el lletraferit.

Com succeeix a tot el cinema independent que val la pena, les imatges de Suzhou river no volen ser perfectes, sinó, simplement, existir. La cadència erràtica de la pel·lícula atrapa, entre llums de neó, ciment i aigua bruta, la veu d’un noi que, provocat per la seva xicota, recorda (o imagina) la història d’un jove repartidor que va segrestar la seva parella per cobrar un rescat i després la va perdre al riu. Aquest relat dins del relat acaba per prendre possessió del fil narratiu principal i fa de la ficció un joc de miralls de romanticisme fatídic. Un eco del passat que torna amb força, com la mateixa Suzhou river, que s’estrena a casa nostra més de vint anys després d’haver-se realitzat, i guanya la partida a tot el cinema jove que, en comptes d’agafar una càmera i sortir a córrer, sembla viure dins d’una incubadora institucional.