Disney rebaixa la bogeria i acusa el desgast

Zootròpolis 2 carrega amb un pes que la primera part no tenia: la necessitat d'estar a l'altura d'aquella meravellosa animalada, inesperada venint de Disney; no per grandiloqüència visual –que també–, sinó per enginy narratiu. Aquell guió que no donava treva, que encadenava un gag rere l'altre i s’atrevia a parlar de prejudicis sense paternalismes, continua sent el punt de comparació inevitable. La seqüela, en una decisió molt respectable, rebaixa el to festiu per aportar una lectura més adulta: on abans hi havia eufòria ara hi ha prudència.

Això no és necessàriament un defecte, perquè, en realitat, el missatge sobre la por als diferents, el poder i la manipulació és tan suau que sembla escrit amb guant de seda per no molestar ningú, i els gags continuen sent enginyosos i efectius, però no tenen la mateixa força: li manca la càrrega subversiva i juganera i la frescor de l'original. A més, els nous personatges són, amb alguna excepció com la serp, caricatures simpàtiques però sense excessiva ànima; i el clímax resol la conspiració amb la profunditat d'un capítol de La Patrulla Peluda.

Zootròpolis 2 és un retorn sòlid, coherent, ben estructurat i amb ofici, fins i tot valent en alguns detalls, però també menys memorable, i sense l'espurna i els graus apujats de bogeria que feien de Zootròpolis un petit miracle. I potser això és el que més pesa: saber que abans fèiem servir la paraula deliciosa i ara ens queda millor sòlida. Una diferència petita, sí, però suficient per entendre per què la primera està un esglaó per sobre.

[Pots veure les sessions en versió catalana en aquest enllaç]