Crítica de cinema

Demagògia populista al regne del planeta dels simis

El cineasta Wes Ball dirigeix una nova entrega de la saga distòpica protagonitzada per primats

1 min
Una imatge de la pel·lícula 'El regne del planeta dels simis'.
  • Direcció: Wes Ball.
  • Guió: Josh Friedman, Rick Jaffa i Amanda Silver.
  • 145 minuts. Estats Units (2024).
  • Amb Owen Teague, Freya Allan, Kevin Durand, Peter Macon i William H. Macy

D’entre totes les sagues que puntuen la història del cinema, segurament la d'El planeta dels simis sigui la més inesperadament impermeable a la decadència. Poc després de la seva estrena el 1968, el clàssic de Franklin J. Schaffner va donar lloc a quatre seqüeles que van generar un cert culte. I la passada dècada la franquícia es reactivà amb noblesa, plantejant una trilogia de preqüeles que narraven la presa de consciència dels primats i l’albada de la seva societat. Ara, El regne del planeta dels simis obre un nou capítol en aquesta història, endinsant-se en un món on els vestigis de la civilització humana estan rovellats i infestats de vegetació, i els primats han convertit els seus orígens en un mite distorsionat amb finalitats manipuladores, com sol passar amb tots els fanatismes, reproduint els episodis més bel·licosos i tirànics dels antics opressors bípedes. En aquest escenari, un mico i una humana formen un vincle a mig camí entre l’amistat, la dependència i la desconfiança atàvica entre espècies, demostrant que, per molt que s’hagin sofisticat els efectes especials que donen moviment i expressivitat als simis, l’imaginari que deriva de la novel·la de Pierre Boulle manté certes constants dramàtiques i filosòfiques... malgrat que el film que ens ocupa a estones sembli un vehicle per unir els punts d’una mitologia que inevitablement ha de desembocar en la icònica imatge de Charlton Heston ensorrant-se davant les ruïnes de l'Estàtua de la Llibertat.

stats