“Estic més a prop de creure en Nick Cave que de creure en Déu”

BarcelonaPoc després de rodar amb Laia Costa la seva opera prima Cinco lobitos, la directora Alauda Ruiz de Azúa (Barakaldo, 1978) es va reunir amb els seus productors per parlar de nous projectes i els va explicar que tenia ganes d’explorar el tema de la vocació religiosa. Ella no és creient, però quan era jove va conèixer una altra noia que va sentir la crida de Déu. “A mi, que tinc una educació laica, em va resultar una cosa fascinant i misteriosa, que algú pogués prendre una decisió com aquesta basada en la fe”, explica. El resultat d’aquell interès ha acabat prenent forma en una de les pel·lícules de la temporada, la coproducció catalana Los domingos, que arriba aquest divendres als cinemes amb el reclam de la Concha d’Or guanyada al recent Festival de Sant Sebastià.

En la pel·lícula de la directora basca, una adolescent que cursa l’últim any de l’institut anuncia per sorpresa a la família que s’està plantejant ingressar en un convent de clausura. El pare, amb problemes econòmics, sembla sospesar els avantatges d’estalviar-se la matrícula de la universitat i de tenir una boca menys per alimentar, però la tieta –que exerceix de figura materna arran de la mort de la mare de la noia– amb prou feines dissimula el xoc i la preocupació. I intenta impedir que la neboda renunciï a tot el que li pot oferir la vida quan tot just comença a viure-la.

A Los domingos hi trobem delineat el conflicte entre la llibertat individual d’una noia de 17 anys per decidir el que vol fer amb la seva vida i el deure d’un adult de protegir una adolescent especialment vulnerable per haver perdut la mare de petita, una ferida oberta i mal curada per un pare emocionalment absent. Però la pel·lícula també indaga en el misteri de la vocació religiosa. “Durant el procés de documentació, parlant amb noies que havien sentit la crida, em va sorprendre que elles feien un relat gairebé amorós, però d’un amor arravatat, com si tota la seva felicitat depengués d’això”, recorda Ruiz de Azúa, fascinada de sentir tantes vegades la paraula amor en boca de les monges. “Eren noies adolescents en edat de sentir un amor més terrenal... Però com podria competir allò amb un amor sobrenatural i misteriós que no s’assembla a res que hagis experimentat abans?”, diu.

Encetar una conversa

Des del principi del projecte, la directora va constatar que el tema provocava reaccions viscerals entre les persones del seu entorn. “La pel·lícula és un mirall del món en què tots els punts de vista estan dibuixats i defensats intel·lectualment i emocionalment”, assegura Ruiz de Azúa, que no creu que “la motxilla d’educació i valors amb què arriben els espectadors” sigui un impediment per gaudir Los domingos. “La meva intenció és convidar-los a tots a una conversa, però que no sigui un monòleg o un pamflet: no m'interessa parlar de les coses que tinc clares, sinó fer-me preguntes”, afirma. I quines preguntes són aquestes? “Independentment de la seva sensibilitat religiosa, volia que l’espectador es preguntés si la vocació de la protagonista és genuïna, sobrenatural o si hi ha algun adult que la influencia i l’empeny, però també reflexionar sobre la fragilitat de les famílies: n’hi ha de molt religioses en què una decisió així tampoc és ben rebuda”.

A través del personatge de la tieta Maite (una excel·lent Patricia López Arnaiz), Los domingos també assenyala les contradiccions de persones de tarannà més progressista i –almenys sobre el paper– respectuosos amb les opcions personals dels altres. “Tots som molt tolerants de cara enfora, però a casa nostra ho som menys –assenyala Ruiz de Azúa–. La Maite és un personatge molt interessant. La sensibilitat progressista sempre es troba més còmoda en la tolerància, però arriba un punt en què fins i tot ella es planteja, legítimament, que potser no tot és tolerable. La qüestió és, aleshores, què fas? Sobretot si no saps del cert si a la teva neboda l'estan arrossegant a un convent o si, com ella diu, hi va perquè la fa feliç”.

Partir de Dreyer i Bresson

Per donar forma a Los domingos, la directora es va fer un tip de veure cinema religiós, especialment de Carl Theodor Dreyer i Robert Bresson, però “sense voler imitar el que feien, perquè és inimitable”. Ruiz de Azúa es volia desmarcar del cinema religiós que dona per fet l’existència de Déu. “Jo no volia entrar en aquesta qüestió, sinó explicar què senten els personatges, tant els que creuen en Déu com els que no. I per això vaig optar per un llenguatge cinematogràfic sobri i auster, que iguala tots els personatges”, diu.

Una elecció molt significativa és el tema Into my arms de Nick Cave, que canta la jove protagonista en la seva coral: I don't believe in an interventionist God / But I know, darling, that you do (No crec en un Déu intervencionista / Però, estimada, sé que tu hi creus"). “La música manipula molt i sempre he sigut molt pudorosa a l’hora de fer-la servir, però aquí és molt bonic perquè el cor funciona de banda sonora sense ser-ho, i no empenyia en cap direcció, només hi afegia una capa de profunditat”, explica la directora, que va fer una selecció de temes pop i rock de temàtica religiosa fins a trobar la cançó de Cave, que funciona com a exemple inapel·lable d’espiritualitat laica. “Els ateus necessitem creure en alguna cosa, i aquesta cosa pot ser Nick Cave –diu Ruiz de Azúa–. De fet, jo estic més a prop de creure en Nick Cave que de creure en Déu”.