La policia considera "sospitosa" la mort de l'actor Gene Hackman i la seva dona

BarcelonaGene Hackman, actor de French connection i Sense perdó, un dels grans intèrprets del cinema nord-americà, ha aparegut mort aquest dijous a la seva casa del comtat de Santa Fe, a Nou Mèxic, on l'ha trobat la policia al costat del cadàver de la seva dona, la pianista clàssica Betsy Arakawa, i del gos de la parella, un pastor alemany. La investigació de les morts encara està oberta i la causa de la mort no s'ha fet pública.

Mort sota sospita

En un primer moment la policia de Santa Fe ha informat que no hi havia indicis per creure que les morts de Hackman i Arakawa hagin sigut violentes, però hores després, segons informa Variety, s'ha demanat una ordre d'escorcoll amb l'argument que "les morts són prou sospitoses per requerir una recerca i investigació més profunda". Alertades per un veí, les autoritats han trobat la parella en habitacions diferents, sense evidències de fuga de gas, i al costat del cos d'Arakawa, que presentava "evidents senyals de descomposició, infladura a la cara i momificació en mans i peus", hi havia un pot de pastilles obert i el contingut escampat. El cos de Hackman mostrava "senyals evidents de mort, similars i consistents amb els d'Arakawa". A més del gos mort n'hi havia dos més a la casa, en bon estat de salut. La parella feia més de tres dècades que estaven casats i l'actor, de 95 anys, portava temps retirat de la interpretació i sense concedir entrevistes.

Amb el seu aspecte d'home corrent i sense afectació, Hackman va arribar al cinema durant la dècada dels seixanta, justament quan els directors nord-americans s'obrien al realisme i als nous corrents europeus. El cinema nord-americà va trobar en ell un actor versàtil i creïble, capaç de revisar l'arquetip d'home dur configurat durant l'època daurada de Hollywood per Humphrey Bogart i James Cagney, però també de mostrar la seva fragilitat d'home vulnerable. Hackman va néixer el 1930 a San Bernardino, a Califòrnia, i després del divorci dels seus pares, que el va marcar, es va unir amb 16 anys a l'exèrcit, on va servir durant tres anys. De vocació actoral tardana, comença els estudis d'interpretació el 1956 i a principis dels seixanta li arriben els primers papers en pel·lícules, sèries i teatres.

El graduat (1967), que havia de protagonitzar, podria haver-li canviat la vida, però el director Mike Nichols el va despatxar després d'unes setmanes de rodatge i el va substituir per un jove Dustin Hoffman, bon amic de Hackman. Warren Beatty, amb qui havia coincidit a Lilith (1964), el va cridar per interpretar el seu germà a Bonnie & Clyde, l'altre gran èxit del cinema del 1967. Bonnie & Clyde li va reportar la primera nominació a l'Oscar i va obrir-li definitivament les portes del cinema.

La connexió francesa

El 1970 els acadèmics el tornaven a nominar pel drama paternofilial Mai vaig cantar per al meu pare, i l'any següent guanyava l'Oscar al millor protagonista pel seu paper com a detectiu de policia Jimmy Doyle a The French connection, el trepidant thriller en què William Friedkin va dinamitar les convencions narratives del cinema nord-americà important l'estil quasi documental de la Nouvelle Vague francesa per filmar la persecució implacable de Doyle al pèrfid narcotraficant que interpreta Fernando Rey. El Doyle de Hackman (o Popeye, com li diu tothom) és un policia malcarat, poc amic de les regles i faldiller, cosí germà d'una altra icona del cinema policíac de l'època, el Harry el Brut de Clint Eastwood, però rebaixat amb el punt d'encant murri i humor negre que li imprimeix Hackman, que reprendria el personatge en la també magnífica The French connection 2 (1975).

La primera meitat dels anys setanta és segurament la fase més esplendorosa de la carrera de l'actor, amb papers plens de complexitat com el de l'expert en vigilància del thriller psicològic La conversa (1974) de Francis Ford Coppola, herois carismàtics com el del protagonista de L'aventura del Posidó (1972) i d'altres plens a vessar d'humanitat com el de L'espantaocells (1973), el paper favorit de Hackman, on ell i Al Pacino són dos rodamons en una gran història d'amistat i somnis trencats. Tot i que li plouen les ofertes per interpretar personatges com el del detectiu privat del thriller d'Arthur Penn La nit es mou (1975), Hackman es resisteix a l'encasellament i demostra la seva versatilitat còmica en un petit paper a El jove Frankenstein (1974) i interpretant el geni criminal Lex Luthor de Superman (1978), un personatge que aborda amb un sentit de l'humor paròdic que es va anar accentuant en les seqüeles del 1980 i el 1987.

Els vuitanta són anys de molta feina per a Hackman, que alterna papers protagonistes (Eureka, Més enllà del valor i Agent doble a Berlín, amb un jove Matt Dillon) amb secundaris de mèrit a Rojos (1981) de Warren Beatty i Power (1986) de Sidney Lumet. D'aquesta etapa són dues de les seves pel·lícules més populars. Una és Més que ídols (1986), el drama esportiu sobre l'equip d'una escola rural nord-americana que guanya el campionat estatal: Hackman hi interpreta l'entrenador bregat i tossut que condueix amb determinació l'equip a la victòria. Més interessant i subtil és el seu personatge d'agent de l'FBI a Crema Mississipi (1988), un drama sufocant sobre la investigació d'uns crims racistes en què Hackman, que va ser nominat a l'Oscar, fa de contrapunt realista i prudent a la rigidesa de l'idealista agent que interpreta Willem Dafoe.

Un jugador d'equip

Més que reclamar el focus sobre la seva tasca individual, el geni de Hackman és entendre la interpretació com una feina sempre col·lectiva, establint dinàmiques molt interessants amb els seus companys de repartiment. N'és un exemple el seu paper de comandant de submarí nuclear al thriller militar Marea roja (1995), que conté un gran duel interpretatiu amb un jove Denzel Washington, però també el seu magnífic paper de mentor de Tom Cruise al corrupte despatx d'advocats de The firm (1993). Hackman sempre es posava al servei de la història i feia millors les pel·lícules i els seus col·legues actors.

Ho sabia també Clint Eastwood, que el va reclamar per interpretar un dels papers clau de Sense perdó (1992). Hackman el va rebutjar d'entrada perquè estava fart de personatges violents, però Eastwood va explicar-li que no volia glorificar la violència del western, sinó despullar-la de glamur i mostrar-ne tot el seu horror. Hackman va acabar assumint el paper del xèrif Little Bill, que li va proporcionar el segon Oscar de la seva carrera. Amb l'èxit de Sense perdó, el gènere va reviscolar durant uns anys i Hackman va enllaçar tres westerns seguits: Geronimo, la llegenda (1993), Wyatt Earp (1994) i Ràpida i mortal (1995), sempre en papers secundaris.

Consagrat com un dels grans actors nord-americans de la seva generació, el tram final de la carrera de Hackman va transcórrer entre la lleugeresa de comèdies simpàtiques com L'olla de grills (1996), dirigida pel mateix Mike Nichols que l'havia acomiadat d'El graduat dècades abans, i l'eficàcia provada de thrillers competents com Enemic públic (1998), Rere les línies enemigues (2001), L'últim cop (2001) i Sota sospita (2000), però també hi va haver espai per a títols més ambiciosos com Poder absolut (1997), el drama de suspens de Clint Eastwood en què el director interpreta un lladre de guant blanc que és testimoni involuntari del crim violent que comet amb impunitat un Gene Hackman fent de president dels Estats Units hipòcrita i corrupte. Un dels grans papers d'aquests anys és el de patriarca d'una excèntrica i disfuncional família a Els Tenembaum (2001), l'última obra mestra de la filmografia de l'actor, que Wes Anderson va escriure pensant en Hackman i que l'actor va acceptar a contracor només per la insistència del seu agent.

La comèdia Benviguts a Mooseport, del 2004, va ser el seu discret comiat del cinema: tot i les ofertes de Hollywood, va posar distància amb la indústria i els mitjans i es va dedicar a escriure novel·les històriques amb l'arqueòleg Daniel Lenihan o, ja en solitari, el western Payback at Morning Peak (2011) i el thriller policíac Pursuit (2013). L'aparició fa un parell d'anys d'unes fotografies de l'actor visiblement envellit van provocar un rebombori una mica absurd, com si les estrelles de Hollywood no tinguessin dret a fer-se grans. L'actor no va trencar en cap cas el seu silenci i es va mantenir al marge del soroll.