El motiu de la família ha bategat sempre amb força en el cinema japonès d’ençà que Yasujiro Ozu va retratar-la magistralment al clàssic Contes de Tòquio (1953), un llargmetratge al qual han acudit cineastes tan diversos com Leo McCarey o Aki Kaurismäki. També de nipons, com ara Yoji Yamada, que ja en fa ver un remake a Una família de Tòquio (2013) i que ara a Maravillosa familia de Tokio retorna a la intimitat d’una casa per construir un fresc intergeneracional d’afectes i sobretot de conflictes quan l’àvia li demana al seu marit el divorci com a regal d’aniversari, una notícia que provoca una detonació en sèrie de les tensions entre els altres membres de la família.
La visió de Yamada, per tant, pren aquí un camí irònic, farcit, això sí, de nombrosos gags que faran riure els amants de la comèdia amable –nits d’interminables gots de sake, trames detectivesques i guirigall entre marits, dones, fills i nets–. Però darrere del vodevil s’hi amaga una mirada amarga sobre certes dinàmiques, especialment quan Yamada ens diu que fins i tot les parelles més entregades són susceptibles de cansar-se l’un de l’altre quan l’egoisme és el pa de cada dia. Mirar enrere en aquests moments de crisi, recorda també el veterà cineasta, sembla que sigui la resposta i, en aquest sentit, no és gratuït que una de les últimes imatges de Maravillosa familia de Tokio ens mostri el final del film d’Ozu que homenatja. Potser tots els grans mestres del cinema tenen raó i en Ozu s’hi amaga la clau de la felicitat.
