Per què una pel·lícula amb 11 minuts de català es considera versió original catalana?

BarcelonaQuè és una pel·lícula en català? Intuïtivament diríem que una pel·lícula parlada en català. Però en una realitat cada vegada més diglòssica i marcada pel fenomen migratori, què passa quan el cinema pren una mirada naturalista per copsar el mosaic de llengües i cultures que conviuen en les nostres societats? Es pot continuar parlant en singular de la llengua d’una pel·lícula? Un exemple interessant d’aquesta situació és Molt lluny, el magnífic debut com a director de Gerard Oms, una història d’inspiració autobiogràfica sobre un aficionat de l’Espanyol que, després d’acompanyar l’equip en un desplaçament als Països Baixos, decideix no tornar a Catalunya i quedar-se a viure Utrecht, on no coneix ningú ni parla la llengua local.

El protagonista de Molt lluny –un Mario Casas extraordinari– parla en castellà amb el germà, la família, els amics pericos i els companys marroquins de la feina. Amb la resta de persones que coneix a Utrecht es comunica en anglès i només parla català amb un company de les classes de neerlandès (David Verdaguer) que també és català. Si traiem el cronòmetre, a Molt lluny es parla català un total d’onze minuts dels cent que dura la pel·lícula. Però la qualificació de l’Institut Català d’Empreses Culturals (ICEC) informa que és una pel·lícula en versió original catalana, condició que no només li permet accedir a ajuts públics específics per al cinema en català sinó estar nominada en la categoria de millor film dels Gaudí, reservada a pel·lícules en català.

Com es determina que la llengua de Molt lluny és el català? Prèviament a la resolució de la qualificació per edats d’una pel·lícula, els productors han de presentar a l’ICEC una declaració de l’ús percentual de les llengües que es fan servir en el rodatge original. I la llengua amb un percentatge superior determina la versió original del film. En el cas de Molt lluny, els percentatges declarats són 34,95% de català, 28,45% de castellà, 19,41% d’anglès, 15,23% de neerlandès i 1,94% d’àrab. Els percentatges no es calculen en funció del temps de pantalla de cada llengua, sinó, com estableix la Llei del Cinema, pel nombre de paraules del guió filmat, tant si les diu el protagonista com si són diàlegs de fons. Des de l’ICEC informen que, normalment, les declaracions dels productors són suficients, però que si els percentatges són molt equilibrats es fa un recompte per verificar les dades. Així es va fer en el cas de Molt lluny, i es va comprovar que els percentatges eren exactes.

Que els 11 minuts de català de Molt lluny sumin un 34,95% té molt a veure amb el caràcter verborreic del personatge de Verdaguer, una excepció en una pel·lícula més aviat contemplativa en què predominen els silencis i el llenguatge expressiu de les imatges, de diàlegs escassos però significatius. La pel·lícula, en qualsevol cas, transmet una gran naturalitat en la tria de la llengua per a cada situació, ajustada a la realitat lingüística de cada personatge. És a dir, que la utilització del català no sembla mai forçada per arribar a una quota lingüística. Però que una pel·lícula amb només onze minuts de català pugui guanyar aquest diumenge un premi reservat a pel·lícules en català potser ens obliga a plantejar-nos de què parlem quan parlem de cinema en català.