"És un miracle que no ens hàgim matat ja entre tots"

BarcelonaQui no ha sentit alguna vegada que el món està en contra seu? El Vincent no és algú especialment paranoic, però fa un temps tothom el vol agredir. Primer va ser el becari de la feina, que un bon dia el va colpejar amb el portàtil sense cap motiu; després, un company va clavar-li el llapis al braç. Aviat, qualsevol persona podia ser un agressor en potència: el veí que esmorza al balcó del davant, els nens que juguen a l’escala, la dona amb qui espera que el semàfor es posi verd... Amb una mirada n’hi ha prou perquè el Vincent desperti un odi immediat, inexplicable i violent. La seva supervivència, doncs, passa per marxar de la ciutat i aïllar-se de la gent.

La pel·lícula Vincent debe morir, ja en cartellera, és el debut en el llarg del realitzador francès Stéphan Castang, que treu importància a les preguntes que es fa el Vincent ("Per què m’està passant això? I per què a mi?") i prefereix utilitzar aquesta sorprenent premissa per estudiar el fenomen de la violència. "El Vincent no és, almenys al principi, una persona simpàtica ni antipàtica –explicava a l’octubre al Festival de Sitges–. Està content amb ell mateix i creu que ocupa el lloc que ha d’ocupar. Però ser víctima d’aquesta violència inexplicable el desplaça al marge: perd la feina, la casa, els amics... I comença a mirar allò que no havia mirat mai, com el sensesostre amb qui parla. I quan coneix la Margot, se la mira com no havia mirat mai cap dona".

La peripècia delirant del Vincent –a qui interpreta Karim Leklou amb una barreja de perplexitat i brutalitat que el Festival de Sitges va premiar– té molt de faula irònica que ens vol fer reflexionar sobre la naturalesa violenta de l’ésser humà, sobre tota l’agressivitat innata que s’amaga sota una estreta i superficial capa de civilització. "És un miracle que no ens hàgim matat ja entre tots –diu el director francès–. Si contemplem la història de la humanitat, els moments de pau són sempre més curts que els de guerra. L’esport preferit de l’home és atonyinar-se". El director francès subratlla la paradoxa que, fins i tot en societats que rebutgen la violència, hi sol haver una violència sistèmica. "El que m’interessava era veure com ens adaptem a la violència, com el Vincent s’enfronta a aquestes situacions i cadascú s’ho planteja", diu.

Com filmar la violència

L’absurd de les situacions violentes i el desconcert i la impotència del Vincent tenyeixen d’un fosc humor totes les escenes d’una història que parteix de la sàtira social però deriva en thriller de supervivència i, finalment, inesperada història d’amor. "És una pel·lícula que muta –reconeix Castang–. Comença com una comèdia, se’n va cap a la paranoia i després hi ha trets de pel·lícula de zombis, però el seu ADN és una barreja de tot això que tant pot fer por com riure". Un exemple d’això serien les escenes de violència grotesca en què uns nens ataquen el protagonista. El director volia que a Vincent debe morir la violència fos "bruta i realista", fugir "d’aquesta cosa estilitzada i virtuosa però inofensiva del cinema d’acció de Hong Kong o de Tarantino". D’aquí ve, diu, la decisió de mostrar "tipus de violència que són tabú" com l’exercida per dones o nens, que són "cossos que no estem habituats a veure en context de violència".