MÚSICA
Cultura 27/05/2016

Coldplay il·luminen Montjuïc

55.000 persones participen en l’espectacle de llum i color del grup britànic a l’Estadi Olímpic

Xavier Cervantes
3 min
Coldplay  Il·luminen Montjuïc

BarcelonaEl termòmetre que mesura l’èxit d’un concert és el públic, i encara més en un estadi. Per tant, una de les premisses que ha de tenir ben clares un músic és que no es pot maltractar les persones que, com és el cas dels xous de Coldplay d’ahir i avui, han pagat entrades amb preus que anaven dels 67,50 als 106,50 euros. Ahir la gestió dels accessos a l’estadi va ser especialment hostil, amb alguns controls situats molt lluny de l’Estadi Olímpic i llargues cues en què la gent mirava de no perdre la paciència. Quan finalment accedien a l’estadi rebien una polsera que durant alguns moments del xou s’il·luminava automàticament. Per apaivagar la set: aigua a 2 euros i cervesa a 3,50 euros el got petit, a 7 el mitjà i a 10 el litre.

Coldplay havien de començar a les nou del vespre, però a aquella hora encara hi havia gent entrant, i per tant s’havien perdut la breu actuació de la britànica Lianne La Havas, magnífica vocalista d’arrels negres que fa de telonera en alguns concerts de la gira mundial del disc A head full of dreams. Coldplay van arrencar a les 21.25 h, després que sonés una gravació de l’ària O mio babbino caro,de l’òpera Gianni Schicchi, de Puccini, interpretada per Maria Callas. Va ser un pòrtic melodramàtic per a una nit freda per ser maig i presidida per un escenari colorista, amb una mena de patchwork floral com a teló de fons: una posada en escena d’acord amb els bons propòsits de pau ecològica que transmeten els Coldplay d’aquesta gira. El grup liderat per Chris Martin, que va fer servir el castellà per comunicar-se amb el públic, va començar precisament amb la cançó que dóna títol a l’últim disc, mentre les polseres del públic s’il·luminaven de color vermell. Sí, els llums i els focs d’artifici van ser els protagonistes escènics: a Yellow tot l’estadi va quedar amarat de groc mentre les pantalles projectaven imatges del públic, lliurat des de bon començament a l’èpica endreçada i polida d’un grup que té el seu hàbitat natural en la desmesura i les magnituds inabastables d’un estadi, especialment quan el repertori beu de discos com Mylo Xyloto (2011) i The head full of dreams (2015).

Eufòria motivacional

Com canta Martin a Adventure of a lifetime, es tracta de sentir-se viu una altra vegada, i demostrar-ho. És eufòria motivacional que necessita la complicitat de grans audiències per mostrar tot el poder de convicció. El pitjor que podria passar-li al quartet britànic seria que els espectadors es mantinguessin en silenci i renunciessin a cantar unes tornades concebudes com a himnes de superació emocional. No va ser el cas, perquè amb Every teardrop is a waterfall, amb pluja de confeti inclosa, ja s’havia establert la connexió que provoca grans ovacions al final de cada tema i que fa que la gent acompanyi Martin cantant al piano balades com The scientist o gronxi els cors de Paradise, una peça que com tantes altres del grup camina cap a l’eufòria del crescendo a lloms d’acords majors i melodies elàstiques, i, esclar, de l’efectiva veu de Martin, un cantant ben dotat per impulsar un pop que es defensa millor amb somriures que amb posats dramàtics. Si el que pretenia és comunicar la possibilitat de ser feliç, sens dubte que ho va aconseguir.

Tot i que l’escenari era immens, els músics van tocar molt junts, encara que Martin, amb una estelada penjada als pantalons, també feia servir una llarga passarel·la que s’endinsava fins a la meitat de la pista, on hi havia un petit escenari que el grup va utilitzar en els segments més íntims. Era com si la disposició del grup perseguís una senzillesa i una proximitat que tanmateix quedaven desmentides per un muntatge escènic el transport del qual requereix una vintena de camions que ahir dormien a Montjuïc. És una de les paradoxes de Coldplay.

Després d’uns minuts de calma amb peces com Magic, el riff de piano de Clocks va tornar a enlairar la nit, preparant el terreny per al moment àlgid: Fix you, una versió de Heroes que semblava tocada per U2 i Viva la vida, amb tot l’estadi celebrant la celebració mentre Martin ballava en cercles. A aquestes altures, i amb Adventure of a lifetime expandint l’optimisme rítmic, fins i tot hi havia globus a l’estadi, com si tot plegat fos una festa d’aniversari sense marge per al cinisme.

El primer bis, interpretat en un escenari a l’altre extrem de l’estadi, va ser com una retirada a zones d’acústica de foc de camp. L’eufòria ballable va reaparèixer a l’escenari principal amb A sky full of stars, abans de tancar gairebé dues hores de concert amb Up&Up, romanticisme i focs d’artifici.

stats