Quan tot començava a esquerdar-se
Xavi Sarrià recorda la València dels anys 90 a la novel·la ‘Totes les cançons parlen de tu’
Barcelona.València, 1992. L’Ivan és un noi en construcció i inconscient encara dels perills del món. Així retrata Xavi Sarrià el protagonista de Totes les cançons parlen de tu (Sembla Llibres), el debut del cantant d’Obrint Pas en la novel·la, que es publica sis anys després del recull de relats Històries del paradís (Bromera, 2008). L’Ivan apareix ben bé com un alter ego de Sarrià: un jove de la primera generació que va néixer després de la mort de Franco i que va viure l’adolescència en un període que la història oficial presenta com a enlluernador però que ja estava infectat pels cataclismes que vindrien després. “Eren anys en què tot semblava que aniria bé i, en canvi, tot començava a esquerdar-se”, explica Sarrià.
Mitjançant la història de l’Ivan, el cantant d’Obrint Pas retrata elements comuns en totes les generacions que s’enfronten al trànsit de l’adolescència a l’edat adulta. Posa en negre sobre blanc la recerca d’identitat, sovint feta a batzegades i per oposició als models familiars, i tantes vegades sacsejada per contradiccions, incerteses i frustracions.
La força de la música
En aquest context, les bandes juvenils funcionen com a refugi no sempre còmode en què s’estableixen relacions accelerades que amb prou feines es mantenen gràcies a un equilibri precari. Aprenentatge social i emocional a peu de carrer. I aquí és on la música té un paper fonamental. Subministra miralls de conducta, referents llunyans o molt pròxims que il·luminen el camí. En la novel·la Sarrià no amaga la seva condició de músic. De fet, posa les cartes damunt la taula des de les primeres planes. Per exemple, quan cita el grup alacantí de punk Maniática o quan bateja un personatge com a Eskorbutín, en referència a la banda biscaïna.
Totes les cançons parlen de tu, que es pot aconseguir als quioscos amb l’ARA fins aquest diumenge 23 per 16,50 euros, s’obre amb una cita de la pel·lícula Do the right thing, de Spike Lee, en què el personatge de Radio Raheem ensenya el puny de l’odi i el puny de l’amor: “Una mà que lluita contra l’altra mà”. És una síntesi tan ajustada com demolidora dels codis del carrer. Si t’estimo, t’estimo. Però si t’odio... No és estrany que l’Ivan escolti Public Enemy en un descampat. Una cançó com Fight the power escampa la incertesa i tot sembla més clar.
Sarrià fa servir les cançons per marcar aquest abrupte camí d’iniciació. I cada vegada que hi surt la música, el relat incorpora un matís, un sentiment nou, un canvi. Així van apareixent Extremoduro, Negu Gorriak, La Polla Records, la música dels exclosos per la cultura de la Transició. “En l’època adolescent, la música és un dels eixos que vertebren les cultures juvenils, les cançons ens fan pensar i ens creen una visió del món”, recorda Sarrià. Tanmateix, la música és només un dels elements que configuren el paisatge literari d’un relat que parla d’absències i de ferides cicatritzades que no acaben de guarir-se.
