Música

El ‘jogo bonito’ de Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida

El duo triomfa al Teatre Lliure, en un concert inclòs en la programació del Grec

Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida

Teatre Lliure. Festival Grec. 27 de juliol del 2020

Quan s’ajunten artistes com Sílvia Pérez Cruz i Marco Mezquida hi ha la temptació de rebolcar-se en el manierisme. De fet, en tindrien prou fent bandera de l’exhibicionisme formal per rebre l’aplaudiment. Si mai passés això seria decebedor i frustrant, perquè, com diria Estellés, no hi ha al país dos músics com ells, car de músics com ells en són parits ben pocs. Afortunadament, Pérez Cruz i Mezquida són ben lluny del conformisme narcòtic de la vanitat. Des de fa dos anys, cada concert que fan plegats és una experiència artística extraordinària fruit tant del talent i la complicitat com de la feina rigorosa acumulada per cadascun any rere any, tal com queda reflectit a MA. Live in Tokyo, plasmació discogràfica d’un diàleg bastit amb cançó llatinoamericana (magnífica l’ Oración del remanso de Jorge Fandermole), fado portuguès, havanera, flamenc i pop ( No surprises de Radiohead amb pianet), i fent de la versió virtut. Però tot és encara millor en directe, esclar.

Ho plantegen com un joc, com va passar dilluns al Teatre Lliure dins d’aquest festival Grec en format pandèmic; per l’alegria de jugar, va repetir Mezquida, que també va advertir que "sense suar la samarreta no s’arriba enlloc". És jogo bonito amb sentit i passió entre un músic poliglot que domina infinitat de llenguatges pianístics i una artista sense límits, com sempre, però cada vegada més serena i pacient, que ha trobat la manera de comunicar i transmetre emocions sense exagerar el perfil dramàtic. Per exemple, cap al final d’un concert de gairebé dues hores, Pérez Cruz va desplegar el Pequeño vals vienés de Lorca-Cohen-Morente a poc a poc, sense estripar el gest i deixant espai a la improvisació del piano; i en la immensitat de la peça hi va trobar un fil emocional per connectar-la amb fragments de l’havanera Vestida de nit, el Gallo rojo, gallo negro de Chicho Sánchez Ferlosio i el Moon river de Mancini i tornar al vals. Estava mostrant bona part de la seva genealogia musical com una estona abans havia fet ell jugant amb el barroc, l’impressionisme, Gershwin i el blues, passant d’una formulació lliure del lied amb el piano de cua a l’alegria petanera del piano vertical.

No menys extraordinari va ser el que van fer a Barco negro, que de fado va anar transformant-se en blues amb naturalitat, com si en una altra vida Amália Rodrigues hagués cantat en una taverna de la riba del Mississipí. "Experimentar el vertigen", va dir Mezquida sobre el que significa tocar amb Pérez Cruz. "És un senyor que em fa volar", va dir ella sobre el pianista. I quina sort, que s’entenguin tan bé i que siguin capaços de viatjar al cor de les músiques relacionant formes a partir dels sentiments, perquè el seu jogo bonito també és això, una estratègia per mostrar afinitats i lligams emocionals. Per això viatgen plegats d’un motet de Bruckner a My funny Valentine passant per Ornette Coleman, i per això quan canta ella La llorona el plany mexicà es desplaça també amb naturalitat cap al lament flamenc. Perquè el material amb què han construït aquest somni no es faramalla formal, sinó profunditat emocional.