La duu arrepapada al cor fa només unes setmanes. Li va vendre la moto. No en sentit figurat, li va vendre una Vespa Primavera de 75 per restaurar. “És del 83, com jo”. Ho va dir tot passant la mà pel seient de cuir estripat. “Te la deixo per nou-cents si em promets que no la pintes de verd menta o fúcsia. Odio aquestes collonades”. I ja va estar. A ell se li va escapar el riure mentre ella movia l’anella de la cremallera del mono de mecànic esperant una resposta amb actitud seriosa. Li va demanar si tenia una targeta i ella n’hi va lliurar una amb l’expressió més aviat amarga. Sense voler, el va tacar d’oli a la mà i va fer veure que no se n’adonava. Acostumada a fer-se valdre el doble al taller, adopta un posat força distant amb els clients. L’hi escriuria un dia més tard, això, com a disculpa, i seria l’inici d’una conversa infinita. Ara ja estan en el punt de confessió dels moments estel·lars de les seves biografies. Avançat el confinament, el tic-tac tediós dels rellotges omple l’aire de ressentiment, però ells toregen la mesquinesa d’aquest sotrac víric amb l’espera dels seus missatges. Senten que, durant aquest terror, i malgrat la distància física, ha nascut alguna cosa magistral entre ells. Són els primers colons d’un nou tipus de relació. Dos solitaris que han construït una fortalesa dissenyada per fer-se companyia. Es priven el tacte però humanitzen al màxim la conversa. Ell sap quina olor li fa el canell a ella, i ella aconsegueix esborronar-li la pell de la nuca amb paraules. Han fet un pacte: ho deixaran estar el dia que s’aixequi l’estat d’alarma. Són així de retrofuturistes. Estan convençuts que en un món tàctil, la realitat acabaria alterant la imatge temptadora que tenen ara l’un de l’altra. Ignoren que el desafiament serà mantenir això seu durant els anys que encara no es podrà sortir de les cases, que les paraules també es gastaran i el confort raurà en la soledat del balcó a les nits d’estiu, o en la foscor del taller amb una Vespa mai més restaurada.
