'La costa de Los Mosquitos': no es pot escapar del capitalisme

'La costa de Los Mosquitos'

Neil Cross per a Apple TV+. En emissió a Apple TV+

Any 1986. Harrison Ford personifica més que cap altre actor el prototip d'heroi nord-americà popular: home d'acció, seductor i un pèl murri. Amb el director Peter Weir es disposen a repetir l'èxit de la recent L'únic testimoni (1985) amb La costa de Los Mosquitos, l'adaptació de la novel·la homònima de Paul Theroux. Però resulta un estrepitós fracàs de públic. Potser perquè el film suposa una de les propostes més arriscades del Hollywood dels vuitanta. Ford encarna Allie Fox, un pretès idealista que embarca la família en l'aventura de construir un estil de vida alternatiu lluny dels Estats Units, una utopia de petit format que deriva en un projecte tan delirant com perillós. L'actor més estimat de l'època encarna una fosca figura patriarcal, el revers obscur de l'ideal de pare tan venerat pel cinema nord-americà. I l'audiència no vol sentir-se obligada a odiar Harrison Ford.

En el panorama actual, Allie Fox podria entroncar amb tota una genealogia d'antiherois que han triomfat a la nova ficció televisiva, com el Walter White de Breaking bad. I és en aquest context que se situa en part l'adaptació serial de La costa de Los Mosquitos que ha dut a terme Neil Cross, el creador de Luther. Aquí és Justin Theroux, nebot de l'autor de la novel·la, qui es posa en la pell d'Allie Fox, igualment un inventor que intenta viure amb la seva família al marge de la dictadura consumista que, segons ell, domina els Estats Units. Però quan acaben fugint de casa tots plegats en una aventura incerta cap a Mèxic queda clar que no només busquen un futur millor fora del país. D'una banda, estan a punt de desnonar-los. De l'altra, també escapen de les autoritats nord-americanes per alguna acció que Allie i la seva esposa Margot (Melissa George) van dur a terme fa anys, i que no expliquen ni als fills ni a l'audiència.

Un messies de la contracultura

El misteri envolta el passat antisistema de la parella protagonista. Tanmateix, no triguem a adonar-nos que no se'ns amaga perquè sigui un enigma, sinó perquè no hi ha res significatiu a explicar. Aquesta suposada militància ideològica és una mera excusa argumental per justificar la fugida dels personatges de les autoritats. Perquè la sèrie es mostra incapaç d'actualitzar el potent subtext polític del llibre i de l'adaptació dels anys vuitanta, en què Allie encarna el potencial destructiu d'un messies de la contracultura des d'una clara crítica postcolonial a la figura del blanc que, en la cerca d'una vida fora del capitalisme occidental, considera la resta del món un escenari al servei d'assolir el seu somni alternatiu. La nova La costa de Los Mosquitos sí que planteja fins a quin punt Allie utilitza alguns personatges mexicans com a mers instruments. Però no s'estén la crítica a la mateixa concepció de la sèrie. Aquí Mèxic queda reduït per moments a un imaginari de ficció artificiosa habitat per grans dames del narcotràfic i sicaris amb accent britànic. En una escena prou eloqüent, els fills de la família protagonista xerren amb uns turistes joves que deixen anar els típics arguments antiianquis mentre fumen porros. La sèrie redueix el rebuig a l'estil de vida nord-americà dels estrangers a una caricatura, de manera que per oposició els protagonistes queden més que legitimats com a personatges que estimen el seu país malgrat tot. Això sí, si la considerem un mer thriller dramàtic amb família a la fuga, La costa de Los Mosquitos resulta més convincent, també per la concepció significativa i elegant de la posada en escena, cosa que en una sèrie sempre s'agraeix.