'Libertad': les dones exercien el bandolerisme d'una altra manera?

'Libertad'

Enrique Urbizu per a Movistar+. En emissió a Movistar+

El primer que crida l'atenció de Libertad, només de veure'n el cartell, és el protagonisme femení en una ficció ambientada en el món dels bandolers de l'Espanya del segle XIX. La sèrie (que compta també amb una versió per a cinemes) arrenca amb un narrador, el periodista britànic John (Jorge Suquet), que a través d'una llanterna màgica ens introdueix a la història de la bandolera Lucía Malvar (la cantant Bebe), coneguda amb el malnom de la Llanera. Aquest context situa d'entrada la protagonista en el territori de la llegenda. La presentació a continuació de la Lucía també té alguna cosa d'especial. La sentim, fins i tot abans de veure-la, mentre canta una saeta des de la cel·la d'una presó. La cançó acompanya els últims instants de vida d'un altre bandoler a punt de ser ajusticiat. Tancada dins de la garjola, il·luminada només pel feix de llum que entra pel finestró, la Llanera apareix envoltada d'una aura quasi religiosa, de màrtir o beata. I quan s'abraça tota protectora amb el seu fill adolescent, Juan (Jason Fernández), que ha crescut al seu costat a la presó, aquesta dimensió pietosa s'incrementa. La Lucía, per tant, té poc a veure a primera vista amb els bandolers tradicionals. És una dona de mitjana edat que se'ns mostra vinculada al consol, les emocions, la maternitat i les cures, i no pas a l'acció, la violència i l'aventura solitària o amb la colla de còmplices. Quan la Lucía i el seu fill recuperen per fi la llibertat, ella ja no vol tenir res a veure amb el món dels bandits i només aspira a tornar a casa. La sèrie, de fet, enfila aquest camí de tornada cap a una llar que no sabem si existeix de debò.

Enrique Urbizu pren força riscos a Libertad. Com ja passava amb l'anterior Gigantes, també produïda per Movitar+, la sèrie es desplega des d'un sentit del llenguatge cinematogràfic als antípodes del model que imposa Netflix. A Libertad es respira el cinema dels grans horitzons i s'opta per un concepte de la posada en escena que reivindica el poder de la narració a través de la imatge en una era en què les sèries s'expliquen sobretot a través dels diàlegs. El ritme intern és més propi d'una altra època, cosa que en alguns moments llastra massa el relat. Urbizu és conegut per una obra lligada a gèneres tradicionalment masculins, del thriller a l'acció, i protagonitzada per homes de rostres petris. El gir cap al protagonisme femení de Libertad s'agraeix, i de fet el tarannà sobri i endurit de la Llanera entronca amb personatges femenins secundaris d'altres títols d'aquest cineasta basc, com la jutge que interpretava Helena Miquel a No habrá paz para los malvados.

Però després de la seva esplèndida presentació, el director sembla que ja no sap què fer amb la seva protagonista. Acompanyem la Llanera en el seu itinerari de retorn a casa, però la seva figura va cedint espai a altres personatges. Sobretot a l'Aceituno, un altre bandoler alternatiu a qui dona vida Isak Férriz. L'actor andorrà s'està convertint en el secundari de luxe que et remunta qualsevol film o sèrie en hores baixes. Aquí encarna un assaltador de camins homosexual, a priori una altra subversió en l'imaginari tradicional del gènere. Malgrat que se'ns indiqui que és gai i es mogui per una pulsió venjativa d'arrel romàntica, l'Aceituno al cap i a la fi actua com un bandoler de tota la vida sense que la seva orientació sexual canviï res d'important. Es troba a faltar, doncs, que Libertad acabi explorant a fons aquesta revisió de les històries de bandolers des de la perspectiva femenina i gai.