Arts escèniques

La cultura és segura

Fantàstic 'Díptic' de la companyia Peeping Tom al Teatre Grec

'Díptic', de Peeping Tom

Teatre Grec. Festival Grec. 19 de juliol del 2020

La cultura és segura. I que bé que ens reconforta quan al davant tenim una companyia com Peeping Tom. La cultura és segura, resaven els missatges dels espectadors una mica perplexos per l’absurditat de les mesures aprovades pel Govern divendres. Podia ser l'última funció del Grec 2020. Per això després dels entusiastes aplaudiments a la companyia hi va haver un altre llarg i emotiu aplaudiment per a la cultura. Afortunadament, no va ser l'últim.

Peeping Tom balla el destí incert d'una parella

Però anem a l’espectacle. Segurament l’amfiteatre no era el lloc més idoni per a aquest Díptic que demana una certa intimitat i una proximitat més gran per copsar tots els detalls, que no són pocs, de la proposta. Això no treu ni un xic d’excel·lència a un treball dins l’estil de la companyia amb una mica més de dansa, i quina dansa!, que en espectacles anteriors. Peeping Tom segueix l’estela del teatre dansa o dansa teatre amb una concepció dramatúrgica rica en suggestions i suggeriments. La seva singularitat passa per establir un espai escènic referencial força concret on abocar tot un seguit de jocs i de relacions entre personatges de caràcter oníric. Un univers real travessat per la màgia del moviment i de l’inesperat de manera que cada espectador pugui elaborar el seu propi discurs més enllà d’un significat. Si bé es tracta de dues peces de creació aïllada, les dues tenen un lligam indubtable tant pel que fa al concepte de l’espai escènic com a la reflexió que guspira al darrere. I un entreacte magníficament dramatitzat per canviar l’escenografia sobre una banda sonora que recorda una pel·lícula francesa dels anys setanta.

Al primer, La porta absent, ens introduíem en una mena de rebedor envoltat de portes d’algun hotel. I comença el joc. Una mucama amb llençols travessa l’espai mentre un empleat retira el cos inert d’una dona i després neteja el terra amb un drap amb vida pròpia. Uns amants s’abracen i un altre maneja la seva dona com si fos un objecte amb torsions increïbles marca de la casa, mentre un home rebota per terra com una pilota. Al segon, L’habitació perduda, entrem dins una habitació que podria ser del mateix hotel, o no. Però on Gabriela Carrizo i Franck Chartier juguen com en un pel·lícula de terror amb armaris plens de cossos i amb apunts d’humor negre. Fantàstic.