Sánchez exhumarà Franco per decret

El consell de ministres aprovarà divendres una reforma de la llei de memòria històrica per blindar la retirada de les despulles del dictador, que haurà d’aprovar el Congrés i que la família no podrà recórrer

MARIONA FERRER I FORNELLS / SILVIA MARIMON

Pedro Sánchez, al final, complirà la promesa feta abans de marxar de vacances. El consell de ministres té previst aprovar demà passat el decret llei per blindar l’exhumació de Francisco Franco de l’altar major de la basílica del Valle de los Caídos. Ho va confirmar ahir el ministre de Cultura, José Guirao, en una entrevista a la SER. Després de més de dos mesos d’estudis, l’executiu socialista ha arribat a la conclusió que la fórmula d’un decret llei és la més adequada per retirar les restes mortals del dictador. Concretament, es farà a través d’una reforma de la llei de memòria històrica del 2007, que no va incloure l’exhumació.

Així, caldrà l’aval del Congrés per poder-se blindar de futures demandes de la família. Qualsevol jutjat no pot entrar a tocar la fórmula d’un decret llei: només podria oposar-s’hi un partit polític. L’equip de Sánchez, en aquest sentit, veu difícil que el PP s’animi a fer una campanya a favor del dictador, i més quan encara no ha avançat públicament quina posició tindrà a la cambra baixa quan es voti el decret llei. La data de l’execució dependrà de la convalidació del decret al Congrés i de les feines administratives que se’n derivin. Els plens formals no arrenquen fins a mitjans de setembre.

Evitar demandes

L’exhumació de Franco és una de les mesures estrella del mandat de Sánchez. El 18 de juny el govern socialista ja va garantir que compliria amb el mandat del Congrés, que el maig del 2017 va aprovar una proposició de llei amb només un vot en contra –per “error” d’una diputada del PP– per donar un nou impuls a la llei de la memòria històrica i retirar les despulles del dictador del mausoleu. Llavors Sánchez va assegurar que ho faria abans de marxar de vacances, però a principis d’agost va demanar paciència i esperar fins després de l’estiu. “Si hem esperat 40 anys, podem esperar unes setmanes, uns dies”, va dir.

Amb el decret llei Sánchez busca blindar-se de possibles demandes de la família, tot i que ja compta amb l’aval de la Conferència Episcopal, que ha forçat l’abat del Valle de los Caídos a cedir. Un cop aprovi el decret llei, al president espanyol només li caldrà lligar el sí d’ERC i del PDECat, després que Podem i el PNB ja s’hi hagin mostrat favorables. Els republicans amenacen d’abstenir-se com ja van fer amb la proposició no de llei de l’any passat si el govern socialista no es compromet a anul·lar, abans del final de legislatura, totes les sentències de mort dels tribunals franquistes, inclosa la de Lluís Companys. Des de Junts per Catalunya asseguren que si Sánchez ha optat per blindar l’exhumació per decret és perquè no es fia de la justícia espanyola perquè “està polititzada”. “Un decret llei és l’únic acte que pot controlar el govern i que no sigui controlat pels jutges ordinaris”, van assenyalar ahir.

La imatge de l’exhumació del dictador trigarà a veure’s perquè després s’iniciarà un expedient administratiu i es notificarà a les parts. La família de Franco no ho posarà fàcil. El net del dictador, que porta el mateix nom que el seu avi, considera que tot plegat és “absurd” perquè la fórmula del decret llei s’hauria d’utilitzar només per a temes urgents: “No és prioritari i és ridícul –assegura Francisco Franco–. És revenjar-se 42 anys després”. Més contundent és el president de la Fundación Francisco Franco, Juan Chicharro: “Un cadàver pertany a la seva família, i una exhumació sense el permís de la família és una profanació, que és un delicte, i hi haurà una querella”.

I on aniran, les restes del dictador?

El següent pas serà saber què s’ha de fer amb les restes de Franco. S’havia apuntat que el seu destí podria ser un ossari, si la família rebutja fer-se’n càrrec, però és poc probable que el govern espanyol s’hi atreveixi. El més probable és que el dictador acabi al cementiri de Mingorrubio, a El Pardo, amb la seva dona, Carmen Polo, i a prop del dictador i genocida de la República Dominicana, Rafael Leónidas Trujillo. Al mateix cementiri hi ha l’almirall i mà dreta de Franco, Luis Carrero Blanco, i un dels hereus del dictador, l’expresident espanyol Carlos Arias Navarro.

El cementiri d’El Pardo és públic i es podria convertir en un lloc de culte a la figura del dictador: “Hi ha mesures legislatives per evitar-ho; l’Estat ja les ha utilitzat en els casos d’enaltiment al terrorisme –explica el president de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica, Emilio Silva–. De moment no ha fet res per prohibir concentracions i manifestacions com les del 15 de juliol al Valle de los Caídos a favor de Franco: no hi va haver voluntat política per fer-ho”.

És una paradoxa, però no s’ha trobat cap document que provi que Franco volia ser enterrat al Valle de los Caídos. La seva tomba tampoc era als plànols de la construcció del monument. Enterrar el dictador en una tomba ubicada al darrere de l’altar major i de la tomba de Primo de Rivera va ser una decisió d’última hora del govern presidit per Carlos Arias Navarro i confirmada pel rei Joan Carles. A més, la construcció del mausoleu de Franco es va aprovar l’1 d’abril del 1940 amb l’objectiu de “perpetuar la memòria dels qui van caure en la nostra gloriosa croada”. Segons aquest decret, per tant, Franco no tindria dret a ser-hi, perquè va morir tranquil·lament al llit.

El dictador pot abandonar el Valle d’aquí unes setmanes, però encara s’ha de decidir què fer amb el seu llegat: “Exhumar el dictador ha de ser només un primer pas, perquè el Valle de los Caídos sacralitza una visió de la guerra i la postguerra incompatible amb els valors democràtics”, assegura el professor d’història del dret, Alfons Aragoneses. Les obres del Valle de los Caídos van començar el 1941 i van acabar el 1959. Hi ha les restes de 33.847 persones, víctimes dels dos bàndols. Es calcula que entre el 1959 i el 1983 hi va haver 491 trasllats des de fosses i cementiris de tot l’Estat (moltes vegades sense que les famílies ho sabessin). El 2011 diferents experts van firmar un estudi que va quedar en un calaix en què, entre moltes altres coses, s’aconsellava “resignificar” el conjunt. “No n’hi ha prou, amb resignificar-lo, perquè és un monument que enalteix el feixisme i està molt ben estudiat perquè perpetuï un discurs visible a molts quilòmetres de distància –explica la historiadora Queralt Solé–. S’hauria d’estudiar la possibilitat de deixar morir el monument o utilitzar-lo per explicar què va ser el franquisme en tots els seus vessants”. L’altra qüestió serà què fer amb les restes de tots els qui hi van ser enterrats. Hi ha demandes per exhumar els que hi van ser enviats sense el consentiment dels familiars. “És totalment indigne l’estat en què estan les restes dels d’un bàndol i de l’altre. No s’ha fet res per preservar-les”, conclou Solé.

Més continguts de