“La democràcia representativa és una impostura”

Houellebecq presenta ‘Submissió’, sobre l’ascens de l’islamisme a França

El 7 de gener del 2015, el mateix dia que sortia a la venda Submissió, la sisena novel·la de Michel Houellebecq, la redacció del setmanari satíric Charlie Hebdo era atacada pels germans Chérif i Saïd Kouachi -de la branca d’Al-Qaida al Iemen- i hi morien dotze persones. Entre elles hi havia els dibuixants Charb, Cabu i Georges Wolinski. També l’economista Bernard Maris, que acabava de publicar un assaig que interpretava l’obra de Houellebecq des d’una perspectiva econòmica.

Houellebecq va suspendre temporalment la promoció de la novel·la i va marxar de París. Un mes després, Submissió -el protagonista de la qual és el professor universitari François- havia venut 350.000 exemplars només a França. A Itàlia i Alemanya, on va ser publicada el mateix gener, en va col·locar més de 200.000. A cada país. Anagrama tenia previst publicar la novel·la al setembre però va avançar el procés de traducció i edició del llibre i, quatre dies després de Sant Jordi, ja es troba als taulells de novetats.

En cas que Submissió no tingués prou elements per convertir-se en un dels supervendes dels pròxims mesos, Jorge Herralde s’ha atrevit a portar a Barcelona Houellebecq, que viu amb escorta policial des de poc després de l’atemptat contra Charlie Hebdo. El resultat va ser una de les rodes de premsa més multitudinàries dels últims anys: una cinquantena de periodistes ocupaven l’auditori de l’Institut Francès, després que els verifiquessin la identitat amb el DNI i que es deixessin escorcollar breument la bossa a l’entrada.

Un líder d’una gran habilitat

La majoria de preguntes van anar enfocades cap a un dels hams de la novel·la de “política-ficció”, l’ascens de l’islamisme a la França del 2022. De la literatura de Joris-Karl Huysmans, objecte d’estudi del protagonista del llibre i autor d’un dels grans referents del decadentisme, A repèl (1884), no se’n va parlar pràcticament gens, encara que sigui un element estructuralment tan decisiu com el procés d’islamització de França, que culmina amb un govern de coalició presidit per l’hàbil Mohammed ben Abbes, al capdavant dels Germans Musulmans. El personatge és comparat en diverses ocasions amb August, primer emperador romà, capaç de fer créixer notablement les fronteres de l’imperi en només quatre dècades.

“En l’origen d’aquest llibre em vaig imaginar com a estudiant, i després vaig pensar que aquest estudiant trobaria confort en l’obra de Huysmans. Així arrenca Submissió. Llavors vaig imaginar que el meu personatge, el François, es convertiria al catolicisme, igual que havia fet el seu autor preferit”, va explicar ahir Houellebecq: tant el seu aspecte com el discurs havien millorat sensiblement després de l’última visita barcelonina, quan va venir per promocionar Poesía (Anagrama, 2012). Però la religió catòlica “ha canviat” des que Huysmans va fer el pas a principis del segle XX, i el François, que al cor de la novel·la busca l’elevació cap al reialme de la Verge de Rocamadour, no se’n surt.

Submissió descriu la triple caiguda del narrador del llibre: primer perd la parella -la Myriam és jueva i se’n va a Israel amb els pares, atemorida per la situació a França-; després se li moren els pares -amb qui el François mantenia una relació de distància des de fa anys-; finalment, també perd la feina de professor a la Universitat de la Sorbona perquè, en un primer moment, rebutja fer-se musulmà. El llibre explica els mecanismes del poder per aconseguir que el François es decideixi a canviar d’opinió. “Al personatge l’hi prenc tot, i quan només li queden problemes burocràtics per resoldre -la declaració dels impostos-, llavors apareix algú que li proposa un sou altíssim i la possibilitat de tenir diverses dones. Només li demana que renunciï a la seva llibertat de consciència. És temptador”, va dir.

A diferència del cristianisme, que “anuncia un món nou, un posicionament curiós i estrany”, l’islamisme “accepta” el món tal com és. “Per escriure Submissió vaig llegir l’Alcorà perquè en tenia necessitat, però el que compta no són les lectures de gent com jo, sinó les interpretacions legitimades, amb poder. El que és perillós són les interpretacions violentes que se’n puguin fer”, va afegir.

Un món que empitjora

La visió de Houellebecq de l’islam a l’últim llibre és menys apocalíptica que a Plataforma (2001), en què un atemptat terrorista sacsejava la vida del seu protagonista. Aquí, en canvi, l’aproximació se centra en el viratge polític de la societat francesa, que l’autor va descriure ahir com a “estranya, paradoxal, de gent deprimida, que tot i així continua conservant una de les taxes de natalitat més altes d’Europa”. La decisió que ha de prendre el François -la conversió-és resseguida paral·lelament al desengany vital del personatge. “El François dubta fins al final del llibre. Es troba en una situació delicada. Puc dir que en el personatge no hi ha gran cosa de mi. Jo no vaig llegir Huysmans quan era jove, ni he sigut mai professor universitari. L’única decisió comuna amb ell que he pres ha sigut instal·lar-me al Chinatown parisenc. Compartim això”, va dir l’escriptor francès.

Houellebecq es va mostrar més pessimista sobre el present. “Després de Charlie Hebdo, les coses empitjoraran -va advertir-. La falla que es va obrir llavors s’anirà fent més gran. L’únic petit avantatge després dels atemptats és que hi ha més gent que aposta per no estigmatitzar la comunitat musulmana”. Pel que fa a l’economia, que ha anat prenent una importància gradual en la seva narrativa, Houellebecq tampoc es va estalviar paraules dures: “Les disciplines del saber es classificaven entre les serioses i avorrides, de l’astrofísica a la neurologia, i les xarlatanesques però interessants, com l’astrologia o la psicoanàlisi. L’economia és seriosa i avorrida, però també xarlatanesca”.

L’escriptor es va mostrar partidari d’“una democràcia directa per sortir de la crisi”. Això implicaria suprimir el Parlament i escoltar els ciutadans en consultes i referèndums. “La democràcia representativa és una impostura”, va sentenciar. També va assegurar que, en el món actual, un dels grans enigmes és saber “què pensen els homes, que han renunciat a explicar-se”. Curiosament, a la França de Submissió les dones queden relegades a la satisfacció sexual i domèstica de l’home. Aquest és un dels punts més decebedors i inquietants de la novel·la, que tot i ser interessant no està al nivell de Les partícules elementals (1998) ni d’ El mapa i el territori (2010).