Desemmascarant els traductors

BarcelonaLes tarifes que els traductors cobren són mínimes i la seva feina trontolla: en plena crisi del sector, una de les primeres estratègies editorials ha sigut la reducció en la publicació de títols, un fet que ha disminuït el volum d’encàrrecs, fins i tot per als noms consagrats. Un dels objectius del Dia Internacional de la Traducció, que se celebra avui, és fer visible “l’impacte” de la feina dels traductors.

¿Hi ha un reconeixement progressiu de la feina del traductor? Respon Bel Olid, vocal de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i presidenta del Consell Europeu d’Associacions de Traductors Literaris: “Darrerament hi ha hagut alguna bona iniciativa, com ara la de l’associació Llegir en Català -diu-. A les seves novetats, les biografies dels traductors surten a sota de les dels autors. Això és un pas endavant”.

Aquí s’acaben les bones notícies: “A l’últim Fòrum de Traducció Europeu, que es va fer a Brussel·les, la majoria dels ponents no eren ni tan sols traductors. I un d’ells va arribar a dir que era molt millor utilitzar periodistes, perquè són molt barats i molt ràpids. Durant aquest fòrum europeu, la traducció literària ni tan sols no es va esmentar”.

Un tractat polèmic

Olid alerta d’un tractat de lliure comerç que la Unió Europea negocia amb els Estats Units. “Estem lluitant perquè si s’aprova sigui amb l’excepció cultural -explica-. Si no ho aconseguim, moltes de les proteccions de drets d’autor i de traducció es perdrien. No només parlem de drets econòmics, sinó també morals. Ara mateix a Europa una editorial no pot escapçar una traducció per motius comercials o pel que sigui”. De moment, l’excepció cultural només l’ha reivindicat el col·lectiu cinematogràfic francès. Si França paralitza el tractat, “tot el sector cultural europeu se’n veuria beneficiat”. Olid, que aquest vespre farà una acció al pati de l’Institut d’Estudis Catalans acompanyada per la cantautora valenciana Ale Castellano, avança també una enquesta que l’AELC ha fet entre els seus associats: “Cada vegada és més difícil professionalitzar-se i viure de la traducció literària costa molt”.

Anna Casassas: “Per sort fa un quant temps que començo a poder ‘col·locar’ propostes”

“Abans de traduir, feia correcció d’originals, sobretot, i refeia traduccions poc encertades... I abans d’això havia fet d’advocada”, diu Anna Casassas. No va ser fins al 1996 -quan tenia 28 anys- que Jaume Vallcorba li va proposar el petit i intens assaig de Proust Sobre la lectura. Des de llavors no ha parat. Ha traduït del francès i de l’italià uns 80 títols. “No puc generalitzar si la situació actual és millor o pitjor, perquè depèn de les editorials -explica-. Amb les grosses, les condicions no hi ha dubte que han empitjorat: aprofiten la conjuntura per abusar. Amb les petites, en canvi, o bé han millorat, o bé, com a mínim, són com sempre”. Un dels autors que més li ha costat de traduir ha sigut Magris, per “l’extrema precisió sintàctica i lèxica”. N’ha fet set, l’última de les quals sortirà a l’octubre. “Per sort fa un quant temps que començo a poder col·locar propostes”, diu. Una de les seves obsessions, El sopar de cendra, de Giordano Bruno, acaba d’arribar a llibreries.

Albert Nolla: “En tot el segle XX hi va haver unes 10 traduccions japonès-català. D’ençà del 2000 n’he comptat 50”

El primer llibre que va traduir Albert Nolla va ser La clau, de Junichiro Tanizaki. Va ser per a Edicions 62 i va sortir el 2001. “En tot el segle XX hi va haver unes 10 traduccions japonès-català. D’ençà del 2000 n’he comptat 50”, explica. És normal, per tant, que Nolla hagi pogut encadenar projectes a bon ritme. Les novel·les més conegudes pel gran públic són les de Haruki Murakami, entre les quals hi ha Tòquio blues (Premi Ciutat de Barcelona), Kafka a la platja i Crònica de l’ocell que dóna corda al món. Altres autors japonesos que ha traduït són Kenzaburo Oe, Banana Yoshimoto i Yasunari Kawabata. Nolla també tradueix de l’anglès. S’ha encarregat de V.S. Naipaul, d’una novel·la de J.M. Coetzee i d’una desena de títols de l’última etapa de Paul Auster: “S’ha entrat en una dinàmica de criticar-lo molt, i és una mica injust. Llibres com Diari d’hivern i Informe de l’interior em semblen interessants”.

Ferran Ràfols Gesa:

Ferran Ràfols acaba de fer 39 anys i ja ha superat les 50 traduccions. El camí recorregut en tot just una dècada és important. Va arrencar amb Amélie Nothomb, va continuar amb Raymond Carver i Richard Ford i, gràcies a tres traduccions per a Amsterdam Llibres -Colm Tóibín, Thomas Pynchon, Toni Morrison-, va diversificar les editorials per a les quals ha treballat i s’ha convertit (probablement) en el traductor indie més actiu en llengua catalana. “He tingut una trajectòria a l’alça, però s’ha estancat -diu-. En català es ven poc i sempre hi ha algú disposat a cobrar menys”. En una traducció de Ràfols el lector no hi trobarà cap pretèrit perfet simple. El seu model de llengua, que vol ser “neutre, no connotat” -encara que moduli la veu en funció de cada autor-, ha treballat per a Foster Wallace, Josipovici i Carrère.

Dolors Udina: “Mai havia tingut tan poca feina en perspectiva com ara. La sensació és que això s’acaba”

Fa un any el nom de Dolors Udina va sortir al costat del d’Alice Munro quan la canadenca va guanyar el Nobel. Ella n’ha traduït tres reculls de narracions, i aquest octubre en surt un altre, Dansa de les ombres felices, publicat en anglès el 1968. Udina, que en tres dècades ha traduït -atenció- 150 llibres, es troba en una situació paradoxal: el reconeixement a la seva feina contrasta amb l’absència d’encàrrecs. “Mai havia tingut tan poca feina en perspectiva com ara -assegura-. La sensació és que això s’acaba. Es publica molt menys ara que abans de la crisi. Passa en català i també en castellà”. L’autor de qui ha traduït més llibres (deu) és J.M. Coetzee. “Tinc temptacions d’escriure-li des de fa temps”, diu. Encara no ho ha fet.

Marta Pera Cucurell: “La crisi ha portat a una reducció de la producció i encara ara m’he de buscar la vida”

Marta Pera Cucurell es dedica professionalment a la traducció literària des de l’any 1984, una tasca que durant temps va compaginar amb la traducció audiovisual. “Després d’acabar la carrera em vaig presentar a Edicions 62. Em va rebre en Francesc Vallverdú i em va preguntar si estava segura de voler traduir. «No et faràs mai rica», em va avisar. Com que li vaig dir que sí, em va encarregar La princesa Casamassima, de Henry James”. Des d’aquella novel·la, ha traduït una cinquantena de llibres de l’anglès (Woolf, Faulkner, Le Carré, Rushdie...) i sis de l’alemany, l’últim dels quals és La gran caiguda, de Peter Handke. “Fa uns anys sobreviure fent traduccions literàries era una mica més fàcil que ara -reconeix-. La crisi ha portat a una reducció de la producció i encara ara m’he de buscar la vida”. El 2013 va publicar una nova traducció de Pnin, de Nabokov.

Miquel Cabal: “En més del 50% de casos cobro la mateixa tarifa ara que fa 14 anys: he perdut un 35% de poder adquisitiu”

Miquel Cabal va publicar la primera traducció el 2002. Va ser Apunts del subsòl, de Dostoievski. Tretze anys després tornarà a ocupar-se d’una nouvelle de l’autor rus, Les nits blanques. “En més del 50% de casos cobro la mateixa tarifa ara que fa 14 anys -explica-. Això vol dir que he perdut un 35% de poder adquisitiu. I no estic incloent-hi el que pugui haver crescut la quota d’autònoms”. Entre la vintena de traduccions de Cabal n’hi ha de Lérmontov, Tsvetàieva i Platónov. Dovlàtov és l’autor de qui ha publicat més traduccions, tres (la quarta està a punt d’arribar a llibreries). “Connecto molt amb la mala llet i l’humor negre de Dovlàtov -admet-. A més, fa servir una llengua molt tallada, poc russa”. A Cabal no li falta feina: treballa en tres nous encàrrecs. “Els editors no només volen clàssics russos, comencen a atrevir-se amb autors vius que ni tan sols han pogut llegir”.