Cultura 26/02/2021

Ferran Palau: "M'agrada naturalitzar la monstruositat i la diferència"

10 min
Ferran Palau en una imatge promocional del disc 'Parc'

BarcelonaFerran Palau (Esparreguera, 1983), el crooner dels suburbis, continua en ratxa creativa. El misteri de l'amor, l'elogi de la diversitat i la fascinació pel cinema de terror s'apleguen a Parc (Hidden Track, 2021), cinquè àlbum amb el seu nom i el tercer de la trilogia de pop inimitable que completen Blanc (2018) i Kevin (2019).

Com estàs de l’oïda?

— Em vaig operar a principis de l’any passat i més o menys va anar bé. He recuperat una mica de freqüències mitjanes. Passa que encara soc més sensible al soroll. Per exemple, quan baixo a Barcelona el soroll m’atabala molt i abans ni me n’assabentava. A part d’això, bé, perquè he recuperat una mica l’estèreo, i la percepció 3D del so que no tenia; allò de saber d’on ve un soroll. És a dir, millor.

Ho has notat enregistrant Parc?

— A l’hora d’escoltar les mescles he pogut percebre millor l’estèreo, sí, però tampoc tinc una oïda normal. A l’orella esquerra les freqüències greus i les agudes les sento molt poc. Per això tinc sempre el meu cosí al costat [Jordi Matas], que és com les meves orelles.

T’imagines un disc sense el teu cosí?

— Sí, me’l puc imaginar: segurament seria molt diferent. Però no en tinc gaires ganes, la veritat. És com fer un disc prescindint de la meitat de mi mateix. Estem tan mimetitzats... Aquest estil de música que faig me l’he inventat amb ell. Per tant, em sentiria estrany sense ell. Crec que acabaré fent tots els meus discos amb ell.

Sí que t’has llançat a produir altres artistes.

— Sí, però el Jordi també està involucrat en totes les produccions que faig. Produeixo, però si necessito un baixista l'hi dic a ell. Ara he produït l'Iris Deco, que ha fet un disc espectacular. Vaig anar amb els b1n0, el duo de música electrònica, a fer els ritmes i després m'ho vaig emportar tot a casa del Jordi a fer els baixos i els teclats. O sigui, que més o menys sempre hi està implicat. Amb la Carlota Flaneur, per exemple, va tocar el baix.

És com si el portessis a la motxilla sempre.

— És que és el millor músic que conec. És així. Ja no només és per amistat i per lligam familiar, sinó també perquè sempre és la primera opció, i la millor opció.

Expliques que amb Parc tenies més clar el concepte del disc que quan vas fer Blanc i Kevin. Quin és aquest concepte?

— A l’hora de fer les cançons no hi havia cap premissa de cap mena. Continuo component d’aquesta manera inconscient, de no acabar d’entendre què escric, que a mi mateix em sembli que allò tingui un misteri que encara no comprenc, i al cap d’un temps d’haver escrit les cançons hi comencen a haver coincidències i coses que encaixen. És aquí on puc incrustar els conceptes que m’interessen. I són bàsicament dos: la diversitat de gènere –i la diversitat humana en general– i el cinema de terror, que a mi sempre m’ha flipat. El títol, Parc, podria ser el d’una pel·lícula de terror. Hi ha tot de petits homenatges al cinema de terror.

Hi ha un canvi en la manera com tractes l’amor. En comptes d’aquell amor quotidià i lluminós de Kevin, ara hi ha un amor més fosc que connecta amb moments anteriors de la teva trajectòria musical.

— Quan vaig entrar a gravar les veus estava molt content perquè en aquest disc hi havia tant el meu passat com el meu present: tornava la foscor en alguns aspectes, però a la vegada la música era molt lluminosa i fresca, poc recargolada, a diferència de les meves primeres cançons. I aquest equilibri em feia molt feliç. Sempre m’han tirat més les coses fosques que les coses superalegres, i crec que a Parc he aconseguit un equilibri entre aquestes dues parts de mi.

Hi ha cançons, com Blau, que repeteixen obsessions com "mai en tinc prou".

— Això és un continu en els meus discos, referències a "no puc evitar-ho", "torno a caure aquí"... Sempre hi ha cançons que hi donen voltes.

El relat del disc és circular per alguna raó?

— La idea de bucle és una manera com s’escolta la música avui, que amb l’streaming deixes allò sonant repetidament mentre vas fent coses. I a l’hora de fer l’ordre d’aquest disc vaig tenir molt en compte com començava i com s'acabava perquè fos una escolta circular. Per això també hi ha la idea de llançar com a singles la primera i l’última cançó: Reflexe i Parc. Si no hagués tingut aquesta idea, les cançons que hauria posat al final són les que són al mig del disc. És un invent, però es fa una escolta natural, està bé.

Musicalment, heu fet un treball de depuració; tot és més sintètic, de so i d’elements.

— Fins i tot en les lletres he fet aquest exercici d’intentar utilitzar les paraules com a petits símbols que van apareixent a les cançons; aquesta idea de menys és més l’hem depurat encara més en aquest disc. Si podria dir una cosa amb menys paraules, ho preferia. Vaig arribar a esborrar-ne trossos perquè trobava que a nivell conceptual tampoc hi afegien gaire. Preferia la repetició que no pas el fet de fer alguna cosa més llarga, perquè en realitat no ho feia millor.

Si fa no fa, a la meitat de les cançons hi mana la guitarra i a l’altra els teclats, oi?

— Sí. Durant la gira de Kevin, el Jordi deia que trobava a faltar tocar més la guitarra, i a l'hora de fer el disc nou ho hem aprofitat perquè la toqués més. Ha volgut fer melodies molt concretes amb la guitarra, volia que la guitarra fos molt reconeixible i poguessis cantar les seves melodies, i crec que ho ha aconseguit perquè quan apareix la guitarra del Jordi és meravellosa.

Sona molt neta.

— No té gens de reverb. De fet, hem prescindit de moltes coses, entre les quals el reverb en els instruments principals. Les guitarres són molt seques, són molt a la cara. El seu truc és que prefereix aconseguir el so a través de trastos de veritat que no pas amb pluggins. El que fa és aprofitar una espècie d’altaveu que formava part d’un projector de cinema antic, una cosa molt estranya. Va agafar aquest trasto, hi va posar una mena d’amplificador i amb això grava, però no és un ampli de guitarra. Això és el que dona aquest so com antic, estrany, és com de vídeo, de quan estàs reproduint un VHS. Investigant sempre acaba trobant coses meravelloses.

I el teclat de Twin Peaks del disc anterior, el continueu fent servir?

— Sí, en aquest disc l’hem fet servir bastant. I també un altre teclat que va trobar el Jordi. Ara tenim un duo de teclats espectacular.

Fa uns mesos vas tenir una trobada amb Alizzz, el productor de C. Tangana. Com va anar?

— Sí, ens vam conèixer aquest estiu. Ell va contactar amb el Joan Pons [El Petit de Cal Eril] i ens va explicar que volia començar una carrera en solitari, que tenia uns temes i volia afegir alguna cosa més orgànica a les seves produccions, com més de músics tocant. Vam començar a fer-li propostes i algunes van encaixar i altres no, i l’hem ajudat a produir i mesclar els dos primers temes. Després el vam acompanyar com a banda en una actuació que va fer amb l’Amaia per Cap d’Any a Cachitos. Ens hem fet amics i farem coses junts. És un tio supermaco i té un talent descomunal.

És curiós aquest moviment de productors de hip-hop o de les anomenades músiques urbanes que de sobte busquen el so dels músics tocant els instruments.

— Ara estem en una mena de ressaca de la música urbana i crec que molts d’aquests artistes s’han fixat molt en la gent que toca instruments. És molt poderós això de sortir i disparar una base, però quan veus algú tocant la bateria, el baix i la guitarra, tot plegat té una energia... La veuen i la volen. I és meravellós, perquè de sobte estan apareixent noves maneres de fer música. La música urbana ja era una novetat i una cosa molt fresca, que renovava l’escena pop, i ara això s’està barrejant amb altres estils de música i és guapíssim.

Sobre les músiques urbanes, Yung Rajola comentava que havia pensat en tu per a una col·laboració perquè reconeixia la teva influència en els seus temes. Però la col·laboració no es va fer.

— Em demanen moltes col·laboracions i no en faig pràcticament cap perquè per a mi és una cosa molt íntima, necessito que hi hagi alguna mena de vincle emocional. Per exemple, amb l’Alizzz, que l’he conegut, que hem fet coses junts, sí que tindria sentit fer-hi una col·laboració, seria una cosa natural. Però amb algú que m’escriu per internet, que em passa bastant, i em proposa fer una col·labo, em costa més. La gent jove ho fa molt, això, però jo vinc d’un altre planeta.

Al teu planeta hi té molta importància la fascinació pel cinema de terror. Tens una galeria de monstres preferits?

— Tinc les meves coses preferides, evidentment. Una d’elles és Freddy Krueger, de Malson a Elm street de Wes Craven. Ja de petit em flipava aquesta cosa de barrejar els somnis amb la realitat. Ho trobava molt original i em fascinava. I també com neix Freddy Krueger: un abusador, que la gent del poble el crema i després ell es revenja contra la gent jove d’aquell mateix poble. I a nivell estètic també és molt atractiu perquè és un terror molt acolorit, que és una cosa que m’interessa i que es por veure al disc. Hi ha coses que m’agraden molt, però normalment el terror fosc de possessions infernals o de fantasmes no m’acaba de fer el pes, no és el que més interessa. Soc més de psychokillers tipus el Jason de Divendres 13 o el Michael Myers de Halloween.

Parlem de Divendres 13 (1980), doncs. Al videoclip de Parc treus la màscara del Jason.

Divendres 13 és una de les meves pel·lícules preferides. El Jason té el trauma infantil, la família disfuncional, però el que més m’agrada de la pel·lícula és el campament, aquesta cosa d’anar de colònies i que la palmi tothom em sembla una passada. Jo en realitat me les miro totes; reconec que hi ha pel·lícules dolentíssimes, com Freddy vs. Jason, però com més caspós en realitat més m’agrada. També hi ha pel·lícules més desconegudes que trobo impecables i genials. Wes Craven va fer La cosa del pantà (1982), una pel·lícula molt tendra sobre un monstre, però que és una història d’amor. Té un punt Frankenstein. Això m’agrada molt: naturalitzar la monstruositat, que és una mica el que jo he intentat fer amb el vídeo de Parc, la monstruositat i la diferència, en realitat. I després hi ha una pel·lícula que també m’encanta que és The blob. Està tan ben feta... En el seu moment devia ser una superproducció. La gran majora d’efectes colen molt més que alguns que es fan avui amb ordinador.

Amb això que t’agraden tant les pel·lícules de terror amb campaments, no sé si et passarà mai pel cap fer una gira per càmpings.

— M’encantaria, i sobretot que la gent es pugui quedar a dormir en bungalous i tendes, seria tan bonic. És una idea que te l’agafo.

Tornant a les pel·licules, Halloween (1978) és una de les teves favorites.

— John Carpenter per a mi és un referent absolut, perquè és una persona que barreja els dos mons: la música i el cinema. Del que ha acabat sent l’slasher, Halloween és el referent més important. Musicalment, m’agrada moltíssim l’estètica dels teclats de John Carpenter. Igual que a Blanc i a Kevin, em vaig fixar molt en la música d'Angelo Badalamenti per a Twin Peaks, i a Parc m’he fixat més en les bandes sonores de John Carpenter, i també en la música de Charles Bernstein per a Malson a Elm street; de fet, és la nova intro dels meus concerts. Aquesta estètica em flipa, em fa posar la pell de gallina. I al final és pura nostàlgia, em fa sentir com a casa quan sento això.

Els videoclips que fas connecten bastant amb allò de les pel·liculetes de terror que feies quan eres petit.

— Roda el món i torna al Born. Vaig acabar fent música una mica perquè era el que m’anava millor, però no era la meva intenció. De petit no deia: "Vull ser músic". Volia fer pel·lícules de terror. El meu heroi era Tom Savini [l’expert en maquillatge i efectes especials]. Però em vaig encaminar cap a la música i durant molts anys no m’he pogut permetre econòmicament fer coses com les que faig ara. Haver arribat al punt en què ja em puc dedicar exclusivament a fer música i em puc arriscar a gastar diners en les petites pel·lícules que faig em fa molt feliç, perquè em fa sentir realitzat. Per fi he aconseguit poder portar a la pantalla les coses que tinc al cap, i em sento molt afortunat de tenir gent de molt talent que se m’acosta i que m'ho facilita. Ara ja estic pensant en els vídeos següents i em sento com el nen que era quan feia aquelles pel·lis i còmics.

Videoclip

L’any passat, tot i la pandèmia, vas fer molts concerts.

— Això va ser fruit de la feina que fan els nostres equips. La Louise [Samson, responsable del segell Hidden Track i companya de Palau] hi ha treballat tant, i de manera tan dura, per tirar tot això endavant. Al principi semblava l’apocalipsi total quan veia la meva agenda cancel·ladíssima. Però en lloc de quedar-se lamentant-se, va recuperar tot el que va poder, va buscar coses noves, va gratar, ni t’ho imagines com va gratar, perquè jo pogués continuar tocant. He vist dues posicions en tot el que ha passat: el que ha vist això com una espècie de parèntesi i ha cregut que valia més la pena esperar-se fins que tot es calmés, i els que han vist això com una oportunitat, que és el que ha fet la Louise. Ella va veure que la gent parava i va pensar que era el moment que jo premés gas a fons; de cop hi havia sortides que estaven previstes que no sortiran, hi havia concerts que no es podien fer perquè a nivell estilístic no encaixaven amb les noves mesures, penso en la música festiva de festa major, però ella deia: hi deu haver molts pressupostos aprovats i, per tant, aquests diners s’han de gastar. És aquí on entrem nosaltres. I al final vam fer molts concerts. Han sigut concerts estranyíssims, perquè ja sabem com són els concerts ara, però en llocs brutals: descampats, camps de futbol, llocs superoberts, platges, un far, piscines municipals, coses que hauria fet d’una altra manera. Al final el balanç que faig del 2020, tot i haver sigut una muntanya russa emocional i ser conscient de com de malament ho passa molta gent, és que ha sigut un dels anys més prolífics per a mi.

stats