Gaspar Noé torna a Sitges amb l’atac epilèptic de ‘Lux aeterna’

SitgesA Gaspar Noé se’l veu a gust a Sitges. Després de guanyar l’anterior edició del festival amb Climax, aquest any ha tornat per presentar-hi el migmetratge Lux aeterna i, ja que hi som, entregar el Méliès d’Or a la seva amiga Asia Argento a la gala de diumenge. L’endemà, amb cara de nen entremaliat -i una mica cabró-, advertia al públic de Lux aeterna que si després de la projecció es marejaven era normal. També seria normal que patissin un atac d’epilèpsia, perquè els últims minuts del film són un orgia lumínica extrema que, com de costum, posa a prova la resistència de l’espectador.

Javier Botet: “En la vida real, els monstres no necessiten maquillatge”

És la culminació d’un nou tour de force marca de la casa amb Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourg interpretant-se a elles mateixes en l’epicentre d’un rodatge caòtic a punt d’esclatar per les tensions de l’equip. Rodada en només cinc dies, Lux aeterna passa del naturalisme de dues actrius parlant de les seves coses al paroxisme d’un plató infernal que Noé retrata amb la seva misantropia habitual, mostrant les entranyes de la creació cinematogràfica com un part ple de sang, vísceres i merda, però alhora capaç d’arribar per accident o tossuderia a la bellesa i la veritat. El dispositiu formal que utilitza aquest cop és la pantalla partida en dues o tres imatges i tot de cites cinèfiles d’autors com Godard, Dreyer i Fassbinder que per a Noé són, simplement, Jean Luc, Carl Th i Rainer W. Com sempre, la seva prepotència de provocateur és emprenyadora però, també com sempre, el seu talent per crear imatges úniques és innegable.

En l’extrem oposat de la transgressió de Lux aeterna hi ha Fractured, un thriller produït per Netflix i dirigit per Brad Anderson que pren el punt de vista d’un pare de família que busca desesperadament la dona i la filla a l’hospital on les havia portat després de patir un accident. La pel·lícula s’instal·la de seguida en el dubte sobre la versió del pare de família: ¿és real o una al·lucinació del seu cervell contusionat? El problema és que Anderson no aconsegueix que t’importi que sigui una cosa o l’altra.