Cultura 06/01/2020

Globus d'Or 2020: La fira de vanitats d'uns premis sempre lleials a Hollywood

‘El irlandés’ marxa de buit i ‘Érase una vez en... Hollywood’ i ‘1917’ guanyen els premis principals

Xavi Serra
4 min
01. L’equip d’Érase una vez en... Hollywood.  02. Sam Mendes i els protagonistes de 1917, Dean-Charles Chapman i George MacKay. 03. Ricky Gervais.

BarcelonaTant se val que Netflix s’hagi deixat una milionada en la campanya promocional d’El irlandés i Historia de un matrimonio o que Martin Scorsese hagi dirigit una de les seves pel·lícules més ambicioses i personals. No importen els elogis acumulats per Noah Baumbach, Adam Driver o fins i tot Eddie Murphy per la simpàtica Mi nombre es Dolemite. Els Globus d’Or van parlar dilluns a la matinada i van dictar sentència contra Netflix, l’estudi més nominat, amb disset candidatures (seguit molt de lluny per les vuit de Sony), que ahir va recollir només un premi, el de Laura Dern com a millor secundària. L’altra cara de la moneda van ser els premis a 1917, el film bèl·lic de Sam Mendes ambientat en la Primera Guerra Mundial i rodat en un únic pla seqüència que inesperadament es va endur el Globus d’Or a millor drama i millor direcció. Menys sorprenent va ser l’altre gran triomfador de la nit, Quentin Tarantino, que es va endur el premi a millor guió i millor comèdia o musical per Érase una vez en... Hollywood, un èxit arrodonit pel Globus d’Or a Brad Pitt.

Per què els prop de 90 membres de l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood nominen tant les pel·lícules de Netflix per després girar-li l’esquena? La primera part és senzilla: necessiten a les estrelles. L’única raó per la qual uns premis sense prestigi real ni rellevància artística reben una desorbitada atenció per part dels mitjans és la gairebé obscena acumulació de cares famoses i la fira de vanitats que concentra cada gala. En la d’ahir, per exemple, hi van desfilar Beyoncé, Jay Z, Scarlett Johansson, Charlize Theron, Taylor Swift, Elton John, Leonardo DiCaprio, Brad Pitt, Jennifer Aniston, Jennifer Lopez, Gwineth Paltrow... Els Globus d’Or volen les estrelles de Netflix per decorar el mercat de carn de la gala, però la seva prioritat és tenir contents els estudis de Hollywood i mantenir els privilegis (entrevistes exclusives, viatges pagats, etc.) de què gaudeix aquest petit i exclusiu grup de periodistes, la majoria retirats. No hi ha més secret.

Dolor sense glòria

Tant Antonio Banderas com Pedro Almodóvar van marxar de buit. L’actor malagueny no tenia opcions davant dels favorits Adam Driver o Joaquim Phoenix, que va acabar guanyant pel seu impressionant paper a Joker i va tornar a deixar clar que no hi ha res més incòmode per a ell que pujar a un escenari i parlar davant de molta gent -no el veureu mai fent una xerrada TED-. Almodóvar va perdre davant l’huracà coreà de Parásitos, que tot i el seu paper secundari als Globus d’Or es va perfilar com un seriós aspirant al triomf absolut als Oscars. L’entregat Taron Egerton de Rocketman va pispar-li a Leonardo DiCaprio el premi al millor actor de comèdia i la rapera i comediant Awkwafina va donar la sorpresa guanyant el de millor actriu de comèdia per The farewell, la quota Sundance de la nit. Encara més difícil de preveure era el Globus d’Or per a Mr. Link: L’origen perdut, amb què l’encant artesanal de l’animació stop-motion de l’estudi independent Laika es va imposar als gegants digitals de Pixar ( Toy Story 4 ) i Disney ( Frozen 2 ). Un premi tan satisfactori com el de millor banda sonora per a la islandesa Hildur Gudnadóttir per Joker, el primer de la categoria que guanya una dona. I l’anècdota de l’esperat Globus d’Or a Elton John i Bernie Taupin per la cançó I’m gonna love me again és que, segons el cantant, és el primer que guanyen plegats.

Només Ricky Gervais, mestre de cerimònies, pot començar un acudit amb la frase “Ha sigut un bon any per al cinema de pedòfils” o fer broma amb la figa de Helen Mirren. El còmic anglès va fer un bon paper, sobretot quan va renyar els actors que treballen per a corporacions sense escrúpols com Apple, Amazon o Disney i després reclamen justícia social en els seus discursos. Menys inspirat va estar comparant Joe Pesci amb Baby Yoda i enfotent-se de Scorsese per baixet. I no van faltar els hits de tota la vida: Harvey Weinstein i les nòvies adolescents de DiCaprio.

Patricia Arquette i Michelle Williams van protagonitzar els moments més polítics de la nit, dels quals el del premi honorífic a un Tom Hanks a punt de plorar va ser el més emocionant. Tanmateix, el regust a ensabonada d’aquests homenatges és tan intens -el del premi a Ellen DeGeneres era d’escàndol- que és difícil no acabar-ne una mica tip. Però anem al que importa: com afecta tot això als Oscars? Doncs més aviat poc, perquè els Globus d’Or cada vegada tenen menys valor predictiu. Ni 1917 adquireix de sobte la categoria de favorit ni El irlandés abandona la cursa per guanyar. Però sí confirma Érase una vez en... Hollywood com a rival a batre, sobretot tenint en compte l’afició dels acadèmics a premiar pel·lícules sobre el món del cinema. Facin memòria: Birdman, Argo, The artist...

stats