Cultura 02/05/2021

La gran revetlla de Los Hermanos Cubero

Rodrigo Cuevas, Christina Rosenvinge, Amaia i Josele Santiago, entre d'altres, acompanyen el grup en la presentació d''Errantes telúricos' i 'Proyecto Toribio'

2 min
Roberto i Enrique Cubero al Teatre Coliseum

Hermanos Cubero

Teatre Coliseum. 1 de maig del 2021

“Som Los Hermanos Cubero i hem vingut a fer música”. Així es van presentar dissabte a la nit al Teatre Coliseum Enrique i Roberto Cubero. La frase és certa però incompleta, perquè Los Hermanos Cubero van fer música, sí, però també una gran festa amb convidats, balls i rialles. Tot i el públic assegut i emmascarat, allò va ser més una revetlla que un concert, una celebració entre amics amb cançons i molta emoció catalitzada per un duet que reivindica el folklore musical de La Alcarria i se'l fa seu amb més passió que reverència, entenent la tradició com una eina i no com un fi en si mateix.

Com el doble disc que presentaven aquests trobadors del segle XXI, la nit va tenir dues cares: d'una banda, les peces instrumentals de Proyecto Toribio, dedicat al cançoner de Toribio del Olmo i el violí com a eix fonamental; de l'altra, els duets amb veus amigues d'Errantes Telúricos. Amb Enrique sempre a la guitarra i Roberto a la mandolina, els Cubero van començar ells sols tocant temes dels dos discos abans d'introduir la violinista María San Miguel, que acabaria sent l'ànima del concert per la seva desimboltura i connexió total amb el repertori. “Rebaixa l'edat mitjana, eleva el nivell musical i a sobre balla, no es pot demanar més”, deia Roberto Cubero d'ella, que fins i tot va cantar –i molt bé– La boda y el entierro que a Errantes Telúricos interpreta Nacho Vegas.

Apoteosi Cuevas

Però l'estrella absoluta de la nit va ser un Rodrigo Cuevas apoteòsic en la seva aparició ballant per la platea del Coliseum, pletòric en la interpretació de Llama encendida i posant la pell de gallina amb el seu propi Rambalín, un extra que demostra que els Cubero saben que ell és l'home del moment . Comparar la seva actuació amb la desenfocada aparició de Jota de Los Planetas –aquí en representació de Grupo de Expertos Solynieve amb Víctor Lapido– seria cruel. En canvi, Christina Rosenvinge va llegir perfectament el tarannà de la nit i va cantar i ballar La rama amb esperit de festa major. Més continguda –ja és el seu estil– però correcta va estar Amaia a Efímera i a la meravellosa Tenerte a mi lado, una cançó que t'agafa el cor i el tritura i que va ser l'única concessió a l'anterior disc dels Cubero, el desolador Quique dibuja la tristeza.

I el fi de festa no va ser qualsevol cosa: Hendrick Röver i Josele Santiago, dues llegendes del rock espanyol –“juntes en un escenari per primer cop”, deia Roberto Cubero, i ells no ho van desmentir– per electrificar la nit abans de fer honor al Dia del Treballador amb el clam llibertari de Por ganarme la vida –“Más me hubiera valido ser bandolero / por ganarme la vida, la estoy perdiendo”– i de transformar l'escenari del Coliseum en un envelat per reunir la troupe i ballar tots plegats fins a la fi del món.

stats