El grup Siniestro Total entrega els instruments i s'acomiada dels escenaris

Barcelona"40 anys sense trepitjar l'Audiència Nacional". Aquest és el lema que ha triat el grup Siniestro Total per anunciar el concert de comiat. Pleguen veles i ho celebraran amb una actuació al WiZink Center de Madrid el 6 de maig en què participaran tots els músics que han passat per la banda (i que estan vius, esclar), inclòs el guitarrista Miguel Costas, que en va ser un dels membres fundadors juntament amb el baixista Alberto Torrado, el bateria Julián Hernández i el cantant Germán Coppini. Serà el punt final d'una trajectòria que va començar el 1981a Vigo i que va deixar els primers testimonis discogràfics el 1982: l'EP Ayudando a los enfermos i l'àlbum ¿Cuándo se come aquí?, tots dos publicats per la discogràfica madrilenya DRO. Les entrades per al concert de comiat es posaran a la venda el 23 de febrer, a les 12 h, a la web del grup.

Sentit de l'humor i punk-rock van definir els inicis d'un grup que s'emmirallava en bandes nord-americanes com Ramones i Dead Kennedys, i que es va convertir en pal de paller de l'anomenada moguda de Vigo, juntament amb Os Resentidos. De la primeríssima etapa de Siniestro Total són rimes com "Ayatollah no me comas la pirola" (Ayatollah!), "Se nos atraganta el pippermint / Invocaremos a Ho-Chi-Min" (Fuera las manos chinas del Vietnam socialista) i "Cien millones de espectadores / y yo sin poder rascarme los cojones" (Me pica un huevo). Un riff, un ritme per perdre l'alè i Germán Coppini com a frontman punk insòlit i inimitable, barreja impossible entre Morrissey (The Smiths) i Johnny Rotten (Sex Pistols).

Coppini va deixar el grup ben aviat. Va muntar Golpes Bajos, un dels grups amb més personalitat del pop espanyol, i després va seguir com a crooner fins que va morir el 24 de desembre del 2013 als 52 anys. Vint anys abans, la marxa de Coppini no va impedir que la resta de Siniestro Total continués fent de les seves, amb Costas i Hernández repartint-se les veus. Ja com a trio, van enregistrar Siniestro Total II: El regreso (1983). L'enginy líric i melòdic, entre l'humor de barra de bar de barri i la taula del bar d'una facultat de lletres, van caracteritzar una etapa als vuitanta amb punts àlgids com els àlbums Menos mal que nos queda Portugal (1984), que incloïa cançons com Menea el bullarengue i Miña terra galega (adaptació de la Sweet home Alabama de Lynyrd Skynyrd), i Bailaré sobre tu tumba (1985), que ja compta amb el guitarrista Javier F. Soto. Poc després, Torrado va deixar el grup i Hernández va assumir el rol de cantant abandonant la bateria.

La popularitat de Siniestro Total va mantenir una línia ascendent fins a la publicació del disc en directe Ante todo mucha calma (1992), que reflecteix perfectament l'evolució del so del grup des d'un punk accelerat, com si els versos els cremessin a les mans, fins a un punk-rock més dur i permeable a altres estils com el country i el pop. El contracte amb la discogràfica BMG-Ariola va ampliar encara més l'abast de la banda, que va viure uns anys de glòria sobretot en directe. La marca ja era tan potent que va sobreviure a la marxa de Costas, que va deixar el grup el 1994. De fet, Siniestro Total va continuar en actiu gairebé tres dècades més, tot i que abaixant el ritme de publicació de discos.