David Escamilla: “Què has fet d’interessant l’últim any? Aquesta és la prova del cotó fluix”

David Escamilla Imparato (Barcelona, 1969) és allò que en diem un artista polifacètic: poeta, compositor, cantant i també periodista, escriptor i consultor de comunicació. Ara acaba de publicar el disc El tiempo entre dos es secreto, on ha enregistrat alguna de les cançons amb Joan Manuel Serrat, Sole Giménez, Ana Belén i Judit Nedderman. Escamilla és llicenciat en sociologia i ciències polítiques i va estudiar a l’Escola Italiana de Barcelona, on per cert va coincidir a l’aula amb Oriol Junqueras (“ja era igual que ara, el més savi i brillant de la classe”). Els que vam conèixer el seu pare, el mític radiofonista Salvador Escamilla, de seguida trobem en el fill aquella mirada aguda, aquella inflexió de veu del radioteatre i aquella gestualitat actoral de comunicadors que es prenen molt seriosament la seva feina, sense deixar de bufar núvols.

-Comunicador...D'on ho deus haver tret, això?

-Imagina’t, no cal rascar gaire. El meu pare era un home extraordinari i molta gent encara el recorda davant els micròfons de la ràdio i com va connectar la societat del seu temps, però la mare va ser una dona infinita, bondadosa, intel·ligent i sensible. Era napolitana, que vol dir busca’t la vida, vol dir festa, però també vol dir profunditat. Hi vaig viure estius privilegiats a Capri, Sorrento, Positano, Amalfi... El Vesubi marca caràcter, els napolitans diuen que estan con un occhio aperto e uno chiuso. Una vulcanòloga francesa va explicar-me un dia que tots els pobles volcànics estan agermanats per una mateixa filosofia de vida, i és que en qualsevol moment tot se’n va. O sigui que cal gaudir de la vida.

-Se t’ha de felicitar per la victòria d’Itàlia a l’Eurocopa?

-No soc gaire futboler. De fet, no vaig veure la final. Del futbol sempre m’ha inquietat que els aficionats riuen i ploren més que mai per un fet futbolístic, i no sé si ho farien per la seva dona o pel seu fill. Hi ha gent que hi he detectat més posar-hi el cor i més coneixement amb el futbol que amb les pròpies vides, i això em produeix una mica de tristesa.

-Potser perquè en el futbol trobem un espai únic per dipositar-hi una passió irracional.

-Doncs em sap greu, perquè l’ésser humà és molt fràgil i ha d’estar obert a les passions fonamentals, entre les quals jo no hi compto el futbol. Però és com ho veig jo.

-En el disc parles de la necessitat de la tendresa.

-Tot va començar quan ens van confinar. Els primers dies vaig teletreballar, vaig mirar alguna sèrie de Netflix, vaig mirar els núvols, vaig passar uns dies vaguejant... però hi ha un moment que em dic que vull construir alguna cosa i em poso a compondre una cançó, Fragilidad, que és la que canto amb l’Ana Belén. I de cop i volta estiro el fil de la creativitat, que és una cosa molt estranya que no pots controlar, i aquesta cançó es converteix en 10 cançons, una història en 10 cançons.

-I quina és la història?

-Doncs una història que acabo de viure i que tots hem viscut: l’amor abans que sigui amor, el desig d’un amor, els primers moments, les crisis de l’amor, el tornar a il·lusionar-se, el trencament i la memòria. He acabat una relació de deu anys, ens hem separat.

-I ara com estàs?

-Estic en un temps de solitud, de diàleg interior i, alhora, de profunda connexió amb la vida, d’enamorament amb la vida, des que em llevo fins que me’n vaig a dormir. I més disposat que mai a viure el present, l’aquí i l’ara. Perquè algú que no sigui capaç de generar futur és algú que està atrapat en el temps. Moltes parelles estan juntes per conformisme. Jo soc més exigent.

-I concretament què vol dir ser exigent amb la parella?

-Una parella ha d’actualitzar-se, no viure dels records del passat. No siguem un record del que vam ser. Si en una parella un no s’interessa per l’altre i no evolucionen junts, es produeix una fractura.

-Com va anar la gravació amb en Joan Manuel Serrat?

-En Serrat és l’home més exigent que he conegut a la meva vida, i el conec bastant. Però precisament perquè és exigent, la proximitat que hi tinc per la profunda amistat que va tenir amb el meu pare no val de res. Si al Joan Manel Serrat un projecte no li fa el pes i creu que el seu nom no hi fa res, allà, passi-ho bé i moltes gràcies. Li vaig enviar les 10 cançons gravades per mi quan ja les havia fet amb el Josep Mas, Kitflus (una altre gran músic d’aquest país), i li vaig dir que m’agradaria que de les 10 cançons triés la que més li agradés. I al cap d’unes setmanes em diu: “La quatre, Disfraz ”. Ostres, em vaig tornar boig. I amb l’Ana Belén igual, em diu: “Si et sembla bé, m’agradaria acompanyar-te en la número 1”. Sentir-los cantar una cançó teva et fa pensar que ja ho has fet tot a la vida! Bé, aquesta és la reacció del primer moment perquè, en realitat, el que et passa és que si tu veus que a un dels grans l’engresques perquè veu que allò té sentit, t’animes i la setmana següent ets capaç de trucar al Bruce Springsteen.

-Aquí hi ha un missatge.

-Sí, treballa, treballa, treballa i permet-te somiar. Sí, hi ha el món d’omplir la nevera i pagar les factures, però que la supervivència no et talli la vivència. Admeto que això és més difícil que mai, perquè estem vivint uns temps de supervivència, en què sembla que els somnis no tenen raó de ser. Però mirem de no perdre mai la il·lusió, de llevar-nos al matí amb una pastanaga al davant que faci que el dia tingui un cert sentit, que ens permeti fugir de l’estricta supervivència, perquè si ens convertim en éssers purament pragmàtics haurem perdut el millor que podem donar de nosaltres mateixos. I no parlo de teories: aplicant-me això que et dic va ser com vaig arribar a la Sole Giménez, que m’ha acompanyat tota la vida amb les cançons de Presuntos Implicados, que va triar una altra cançó (cada vegada en quedaven menys). I així també va ser com vaig poder gravar amb la viola de la Uixi Amargós, la filla del gran Joan Albert.

-Has entrat en un cercle virtuós.

-Hi ha dies que fas el que pots i que sobrevius, no passa res. La qüestió és provar de ser una mica millor cada dia i que, al final, puguis contestar aquesta pregunta: “Què has fet d’interessant l’últim any?” Aquesta és la prova del cotó. Si algú et diu que l’últim any res, però que fa cinc anys o fa deu anys sí que va fer una cosa interessant, malament.

-En què consisteix ser una mica millor?

-En escoltar de veritat. Escoltar no significa deixar de parlar perquè l’altre està parlant i quan acaba de parlar parles tu, això no és escoltar. Escoltar vol dir interessar-te per l’altre. I si tu no t’escoltes a tu mateix profundament, no pots escoltar els altres. Si tu no ets raonablement feliç, no pots generar felicitat, tot és un joc de miralls. Fixa’t que no parlo d’èxit. Què és l’èxit? Fer allò que vols fer. I això és un èxit interior. Per mi l’èxit és un èxit interior. Si després aquest èxit interior es multiplica en un èxit exterior, meravellós.

-Com ho fas per tenir aquesta empenta?

-Potser per l’avi italià, el Nono Giovanni. Li deien Il Comendatore. Va dirigir un hotel important a Nàpols, l’Hotel Universo, i el tio fitxava el Renato Carossone, i el tenia cantant amb un piano vertical. Encara no era el triomfador dels Estats Units amb Tu vuo’ fa l’Americano, cosa que confirma l’ull clínic del meu avi. I també va conèixer la Sofia Loren. De fet, ara estic escrivint una novel·la a l’entorn de Sofia Loren perquè tinc una foto del meu avi ballant amb ella. El meu avi muntava festes, era un gran relacions públiques.

-Les cançons t’han sortit en castellà perquè estaves buscant un mercat més gran?

-He fet tres discos i fixa’t quina cosa, he cantat en català, italià i castellà. Faig cançó d’autor clàssica, en definitiva. Però ja estic treballant en el pròxim disc, que serà en català i amb música electrònica d’última generació, música urbana, això sí, lluny de les lletres del reggaeton. Em costa d’entendre com pot coexistir un moviment com el Me Too amb les lletres masclistes del reggaeton. Les generacions més joves de Catalunya, d’Espanya i d’Europa ballen a ritme de “me pongo perico y tu culo y tus tetas ”? Les noies volen ser aquest prototip de noia? A mí, això, em fa un curtcircuit al cervell. La violència masclista de gent jove se’m fa insuportable. Ara, ja et dic que si el món va ràpid, jo vaig ràpid, em moc còmodament en aquest temps on el digital ha vençut l’analògic. Una persona contemporània és algú que es mou còmodament en els nous ritmes dels temps; per tant jo em moc còmodament fent un disc de cançó clàssica amb grans músics, però també ara estic descobrint la música urbana i prometo presentar un dia d’aquests, no sé quan, un disc de màxima actualitat, en català, de música urbana.