LITERATURA

Una història de bellesa

Una conferència d’Alessandro Baricco a partir de la ‘Ilíada’ inaugura el festival Clàssics

Viu la bellesa condemnada a la mirada estètica. Potser per això és tan estimulant quan algú s’hi refereix des de l’ètica, que és el que va fer ahir l’escriptor italià Alessandro Baricco (Torí, 1958) en la conferència del festival Clàssics, promogut per La Casa dels Clàssics i Focus. És la bellesa associada a “l’esforç per trobar una vibració del món en què no calguin ni la guerra ni la violència”. I l’arrel d’aquesta bellesa es troba en les pàgines subalternes de la Ilíada que tan bé coneix Baricco perquè en va fer una interpretació, Homer, Ilíada (2004), que aquí va publicar La Magrana amb traducció d’Anna Casassas i de la qual ahir van llegir dos fragments l’actriu Clara de Ramon i l’actor Marc Rius. Aquestes pàgines subalternes són aquelles en què se senten les veus de les dones.

Atès que el festival vol reflexionar a partir dels clàssics, era lògic convidar Baricco a protagonitzar-ne l’arrancada que es va celebrar a la seu de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC), al barri del Poblenou de Barcelona. Aparentment l’espai s’adiu poc amb el món homèric, però ja es tracta d’això, de lligar passats i futurs. “La Ilíada és un monument a la guerra, un cant a la bellesa de la guerra. Es veu l’esplendor de les armes, de la sang, dels cossos joves que cauen a terra quan són morts. La llum de la mort en combat és el destí més alt, fins i tot més alt que la victòria”, va explicar Baricco per situar conceptualment el gran relat d’Homer. Com diu l’autor de Seda, és “un missatge bastant estrany per a nosaltres”. O potser no tant: “La generació del meu avi va lluitar en dues guerres mundials. Si van aconseguir que el meu avi amb 19 anys anés a la trinxera és perquè hi havia aquesta esplendor”. Tanmateix, Baricco admet que avui “ja no pensem que la guerra és l’única llum, ja no som en un món tan obstinadament masclista com el de la Ilíada ”. I així i tot, ahir, 25 de novembre, era el Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència contra les Dones. És obstinada la lentitud masculina, que porta 2.800 anys sabent que cal desempallegar-se de la violència.

Les custòdies de la utopia

Quan Baricco demana mirar els clàssics no ho fa com qui brinda al sol de la correcció estètica, sinó perquè sap que Homer, a la seva manera, ja estava suplicant l’arribada d’una nova bellesa. “A la Ilíada la necessitat d’una altra bellesa va cosida a la part secreta de la història, quan algú diu que tard o d’hora ens trobarem que ja no podrem viure així. És un missatge que Homer posa en boca de les dones, personatges perifèrics en una història de guerra. Elles són les custòdies de la utopia”, recorda l’escriptor italià.

“Tot va començar un dia de violència”, va declamar l’actriu Clara de Ramon just abans de la conferència. És el monòleg de Criseida de l’inici de la Ilíada, quan Homer engega el motor de la narració amb la còlera d’Aquil·leu, l’heroi que, segons Baricco, era a la guerra el que Roger Federer és al tenis: “L’invencible, el valent, la presència del qual al camp de batalla foragitava els troians”. I a partir d’aquí, violència, les bèsties de la guerra disputant-se les despulles de Pàtrocle (que ahir va narrar l’actor Marc Rius), l’aflicció d’Aquil·leu... i totes les situacions dramàtiques que han alimentat la ficció occidental des d’aleshores.

Dins del prodigi posat en marxa per Homer també hi ha la creació dels arquetips tòxics amb què l’home ha reduït la seva relació amb les dones: mare, amant, esposa. “Això diu molt de la misèria del nostre imaginari com a homes; és el món d’on venim”, recorda Baricco. Però fins i tot a la Ilíada, quan la societat masclista no tenia ni la petita “sofisticació un pèl més refinada” de l’ Odissea, es pot advertir qui assenyala el camí cap a l’altra bellesa.

Segons Baricco, la revelació es produeix quan Hèctor arriba a Troia per encarregar a les dones que preguin als déus per una victòria que l’heroi troià sap impossible. “Hèctor entra a la ciutat i troba el món de les dones. Aquí Homer fa una síntesi molt típica, també, del western i del cinema de gàngsters”, diu. La mare li demana que descansi i el conforta amb vi. Helena, l’amant, “la dona més maca del món, una Scarlett Johansson”, vol que faci l’amor amb ella. Finalment, Andròmaca, l’esposa, li diu: “¿Esteu tots bojos? ¿Us n’adoneu de tot el patiment que esteu provocant?” Hèctor no pot lluitar contra la seva naturalesa, contra “la bellesa de la guerra”, però en veure el seu fill plorant “fa un gest simbòlic i quotidià alhora: es treu el casc i el nen deixa de plorar”. “Hèctor torna a la guerra, però nosaltres ens emportem aquest gest. Fa 2.800 anys que intentem treure’ns el casc”, diu. A partir d’ara, les paraules de Baricco han de servir també perquè Josep Maria Pou, Àlex Rigola, Paula Bonet, Josep Pedrals, Albert Moya i Les Impuxibles treballin en les creacions que presentaran al festival Clàssics la tardor del 2019.

Més continguts de