En termes mèdics, un testicle que no cau no desapareix, sinó que no completa el seu descens natural cap a l’escrot durant el desenvolupament fetal. Els testicles es formen inicialment dins l’abdomen, prop dels ronyons, i en les últimes setmanes de gestació baixen a través del conducte inguinal fins a situar-se a l’escrot. Quan aquest procés s’interromp, el testicle pot quedar retingut a l’abdomen o en algun punt del trajecte, i no és visible ni palpable externament. Tot i que la majoria dels casos es corregeixen durant el primer any de vida, de vegades cal una intervenció quirúrgica —l’anomenada orquidopèxia— per situar el testicle al seu lloc. Si no es tracta, el testicle pot patir alteracions en la seva funció o augmentar el risc de patologies futures, com infertilitat o tumors.
L'anàlisi de l'ADN d'Adolf Hitler demostra que tenia un sol testicle i un micropenis
Un documental de Channel 4 dona la raó a una famosa cançó popular britànica de la Segona Guerra Mundial, que feia burla del dictador nazi
Londres"Hitler només tenia un…". Sobre la famosa música del film El pont sobre el riu Kwai –una marxa militar britànica composta el 1914, i que va ser adaptada ad hoc per a la pel·lícula de David Lean i Alec Guinness–, durant la Segona Guerra Mundial i fins i tot moltes dècades després, tots els nens britànics creixien cantant una irreverent cançó per fer mofa del líder nazi. El títol: Hitler has only got one ball (Hitler només té un ou). La lletra completa diu: "Hitler només té un ou / Göring en té dos, però molt petits / Himmler en té alguna cosa semblant / però el pobre Goebbels no en té cap / Hitler només té un ou / l'altre és a l'Ajuntament vell / la seva mare li va robar l’altre / i ara Hitler ja no en té cap".
Ara, es demostra que aquesta sàtira més aviat pueril té una base científica. Perquè vuitanta anys després del suïcidi de Hitler en un búnquer de Berlín, restes de la seva sang seca poden reescriure part del misteri que l’envolta i que justificaria també el perquè de la cançó. Aquest dissabte, la cadena britànica Channel 4 emet el documental –en dues parts– Hitler’s DNA: Blueprint of a dictator, un programa que combina tecnologia genètica d’última generació i una anàlisi històrica per oferir el primer perfil de l’ADN del dictador alemany.
Entre les conclusions més sorprenents es destaca que patia una mutació en el gen PROK2, associada a la síndrome de Kallmann, que pot causar el que es diu no-descens d’un testicle. "No podem afirmar amb absoluta certesa que Hitler fos monorquídic —que tingués només un testicle—, però la mutació hi és i concorda amb el rumor que va inspirar la cançó britànica", assenyala Turi King, la genetista encarregada de dur a terme l'anàlisi, que també ha afirmat que de les proves es dedueix que el dictador tenia un micropenis.
![Imatge de joventut del dictador alemany Adolf Hitler.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1108 1600"%3E%3C/svg%3E)
Turi King és la genetista forense directora del projecte i coneguda per haver identificat les restes del rei Ricard III el 2012. Hi ha col·laborat també l’historiador Alex J. Kay. Tots dos proposen una lectura insòlita: ¿fins a quin punt la biologia pot explicar, o no, els traços de personalitat d’un home que va provocar la mort de més de 50 milions de persones?
Del rumor al laboratori
Tot va començar amb un record infantil. "Jo vaig créixer al Canadà, però quan vaig arribar al Regne Unit vaig descobrir que tothom coneixia la cançó Hitler has only got one ball", ha explicat King a la cadena. "Era una broma nacional, una manera de desactivar la figura més temuda del segle XX amb una rialla. I vaig pensar: i si comprovéssim si, en realitat, la cançó tenia alguna base científica?". El que explica la genetista és absolutament cert. Fins i tot aquest corresponsal té amics que ja superen els 50 anys que coneixen la cançó, que cantaven al pati de l'escola, on tota la canalla l'aprenien.
L’oportunitat de dur a terme l'experiment de Turi King va sorgir el 2018, quan un equip de la productora Blink Films va localitzar als Estats Units un petit tros de tela tacada de sang procedent del sofà on Hitler hauria mort. Les suposades restes van aparèixer al Museu d’Història de Gettysburg, a Pensilvània, dins la col·lecció privada del qual —reunida pel seu fundador, Erik L. Dorr— hi ha el joc de te de Hitler i els prismàtics d’òpera de la seva companya, Eva Braun. També conté el que hi ha etiquetat com a "fragment del sofà del suïcidi d’Adolf Hitler, tacat amb la seva sang", recollit pel coronel de l’exèrcit nord-americà Roswell P. Rosengren després de la caiguda de Berlín.
La mostra va ser sotmesa a una bateria de proves en tres laboratoris independents i, segons King, "el resultat va ser inequívoc: l’ADN coincideix exactament amb el d’un parent masculí de la família Hitler que havia estat analitzat prèviament". Aquests estudis van confirmar que la mostra de sang provenia d’un ésser humà, de sexe masculí, i que era prou antiga per haver estat recollida el 1945. L’avenç va ser possible gràcies al periodista belga Jean-Paul Mulders i a l’historiador Marc Vermeeren, que prèviament havien obtingut mostres de saliva d’un parent de Hitler a Àustria. L’anàlisi de King va demostrar una "coincidència exacta": era la primera vegada a la història que s’identificava l’ADN del dictador.
"No tot és genètica"
El doctor Alex J. Kay, autor d'Empire of destruction, fa un matís: "És temptador atribuir la violència o la paranoia de Hitler als seus gens, però això seria una simplificació perillosa. L’ADN pot revelar predisposicions, no destins". Kay recorda en el documental que el dictador va perdre quatre germans i els dos pares abans dels 18 anys, i que "aquesta cadena de dols pot ser tan determinant en la seva personalitat com qualsevol mutació genètica".
El documental també mostra resultats de poligenètica que situen Hitler entre el 10% superior de la població pel que fa a predisposició al comportament antisocial, i en l’1% superior en marcadors associats a l’autisme i l’esquizofrènia. Però King insisteix que aquestes dades no s’han d’interpretar de manera estigmatitzant: "La immensa majoria de persones amb aquestes variants genètiques viuen vides completament normals. El que Hitler va fer no és conseqüència del seu ADN, sinó d’un sistema polític i social que el va empènyer al poder".
L’equip del documental no ha volgut eludir la connexió amb la cultura popular. El primer episodi, de fet, s’obre amb la famosa melodia Colonel Bogey March i les imatges d’arxiu de soldats britànics rient i xiulant mentre travessaven Europa. "Aquesta cançó era una arma simbòlica", explica King. "Servia per ridiculitzar l’enemic més temut del món, i per fer-lo humà. Ara, la genètica ens permet entendre fins a quin punt la broma podia tenir un bri de veritat". Segons Kay, "és una ironia històrica fascinant: Hitler, que va promoure una ideologia basada en la puresa racial, hauria estat condemnat pels mateixos criteris biològics que ell defensava". "Si hagués vist el seu propi genoma –afegeix–, potser hauria ordenat la seva pròpia execució", una especulació potser difícil de pair a hores d'ara.
Els investigadors admeten que el projecte ha generat incomoditat. Diversos arxius europeus van rebutjar inicialment col·laborar-hi. "El nom de Hitler encara pesa moltíssim", diu King. "Vam voler fer-ho amb tota la prudència ètica: sense sensacionalisme, sense explotar el dolor de les víctimes i deixant clar que la genètica no pot absoldre ni condemnar ningú". La professora creu que, més enllà de la curiositat científica, el documental convida a reflexionar sobre la responsabilitat col·lectiva: "Hitler no va actuar sol. Milers de persones el van seguir, i no totes compartien la seva composició genètica. Entendre això és essencial per evitar repetir la història".
