La fotògrafa que va derrotar un rei belga sanguinari

BarcelonaLa britànica Alice Seeley Harris (1870-1970) va endinsar-se a la selva congolesa amb el seu marit el 1898. Com a missionera de la Unió Missionera Regions del Més Enllà, l’Alice duia la "paraula de Déu", però també una primitiva càmera Kodak que cada vegada li va ser més útil. Va ser testimoni i va documentar els crims comesos per la Force Publique (FP), que, en nom del rei belga Leopold II, va cometre tota mena d'atrocitats al Congo.

Les fotografies de Seeley Harris van ser cabdals perquè Leopold II, un dels dirigents més sanguinaris de l’època moderna, renunciés al seu feu: un territori al centre de l’Àfrica tan gran com la meitat d’Europa que el 1885 va batejar irònicament com l’Estat Lliure del Congo. Durant dues dècades, el rei belga va donar via lliure a la cobdícia més depravada: va explotar el territori, es va fer immensament ric i va ser responsable de la mort de milions de persones, la meitat de la població congolesa de l’època; les estimacions oscil·len entre els dos i els deu milions de víctimes.

Seeley Harris va ser valenta i pionera. "No tan sols va ajudar amb les seves fotografies a posar fi a un dels pitjors genocidis de la història, sinó que va ser pionera del periodisme. Molt abans que Robert Capa, Chim (el pseudònim de David Seymour), Henri Cartier-Bresson o Ansel Adams, hi va haver l’Alice", explica el periodista, escriptor i fotògraf Amador Guallar (Esplugues de Llobregat, 1978). Guallar, que té una llarga experiència com a corresponsal de guerra, recull la història de Seeley Harris a Kodak en el Congo. La vida olvidada de la pionera del fotoperiodismo (RBA).

"Vaig descobrir-la quan era a la República Centreafricana fent reportatges sobre la milícia del PK5. Un periodista me’n va parlar. Jo no n’havia sentit a parlar mai, i això que vaig estudiar periodisme, soc fotògraf i he llegit molts llibres sobre periodisme. La seva història no tan sols havia estat oblidada, sinó que en moltes de les seves fotografies és el seu marit, John Harris, el qui figura com a autor. Fins i tot, hi ha llibres que havia escrit ella, com Dawn in darkest Africa, que s’han atribuït al seu marit", assegura Guallar, que s’indigna quan explica com a aquesta fotògrafa no només li van "robar" el treball sinó també tots els esforços i èxits.

"Va ser la primera a demostrar que una fotografia ho pot canviar tot", destaca Guallar. Una d’aquestes fotografies va ser la que va fer el 1904 a Nsala, un home del petit poble de Wala, a l'Alt Congo, en què observava les mans i els peus arrencats a la seva filla petita de cinc anys. La resta del cos, com també els cossos de la dona i d’un altre fill de Nsala, se la van menjar els homes de la Force Publique, ja que creien que així es feien més forts i més poderosos.

Una victòria agredolça

Alice Seeley Harris va ser pionera en molts altres aspectes. "Va ser una de les primeres a utilitzar la llanterna màgica, una protocàmera que funcionava amb diapositives i que ella feia servir a les conferències que va fer als Estats Units i a Europa per denunciar els crims del Congo", diu Guallar. La fotògrafa va anar sumant esforços amb el diplomàtic britànic Edmund Dene Morel i el poeta i també diplomàtic Roger Casement, que va militar en la causa del nacionalisme irlandès i va acabar sent executat pels britànics durant la Primera Guerra Mundial. Els escriptors Mark Twain i Arthur Conan Doyle, que n'eren admiradors, també van fer servir les fotografies de Seeley en les seves denúncies contra Leopold II. El rei belga va cremar l'arxiu on guardava tota la documentació de l'Estat Lliure del Congo abans de morir.

La victòria de Seeley Harris té un punt agredolç. Després de dos anys de litigis, el novembre del 1908 el rei belga va accedir a transferir el país africà però a canvi de cinquanta milions de francs. Va morir immensament ric i va ser homenatjat.

Tampoc els museus reconeixen l'autoria d'Alice

Encara ara, la fotògrafa no té gaire reconeixement. Quan va fer cent anys, la van entrevistar a la BBC. El 2015 es va poder veure una exposició de les seves fotografies, Brutal exposure: the Congo, el 2015 al Museu Internacional de l’Esclavitud de Liverpool. La major part del seu treball està guardada en caixes a la seu de l’Anti-Slavery International, hereva de la Societat contra l’Esclavitud i Protecció dels Aborígens, a Brixton (Anglaterra).

"Fa un mes vaig estar al Museu Reial de l'Àfrica Central de Tervuren (Bèlgica) i la referència al genocidi és un plafó mig amagat; no hi ha xifres de morts ni un reconeixement del genocidi. A més, tenen dues grans estàtues de Leopold II. A Bèlgica n'hi ha que encara el consideren el rei constructor perquè va fer molts edificis gràcies a tots els diners que va aconseguir al Congo", afirma Guallar. En una sala del museu, hi ha un dels llibres d’Edmund Dene Morel i, en una petita televisió, es passen algunes imatges. "N’hi ha de l’Alice, però no consta l’autoria", explica Guallar.

Encara avui moltes de les fotografies que va fer la fotògrafa s’atribueixen al seu marit, que va ser secretari de la Societat de Protecció contra l’Esclavitud i diputat al Parlament britànic com a membre independent del Partit Lliberal. John Harris va ser nomenat cavaller i Alice Seeley Harris, dama. Seeley Harris també va ser una activa sufragista i, de fet, va utilitzar el títol de dama en la seva campanya pel vot de les dones: "No em digueu dama!", va dir als periodistes britànics.