“Els irlandesos viuen com bèsties”, deia un capità de l’Armada Invencible

Barcelona“El costum d’aquests salvatges és viure com bèsties entre les muntanyes, molt abruptes en aquesta part d’Irlanda on ens vam perdre. Habiten en cabanes de palla. Els homes són corpulents, de trets agraciats i bona planta; àgils com cérvols. […] La majoria de les dones són molt belles, però vesteixen malament… no porten més que una camisa i una manta amb què es cobreixen, i un llençol de lli, plecs sobre plecs, al cap, lligat al davant”, va escriure el capità Francisco Cuéllar l'octubre del 1589, un any després de sobreviure al naufragi de l'Armada Invencible, la flota que Felip II va enviar per atacar Anglaterra.

A la carta, Cuéllar explica com La Lavia, la nau amb la qual viatjava, va naufragar enmig d’una tempesta terrible a Streedagh. Aquella mateixa nit dues naus més van quedar encallades a Sligo: La Juliana, que havia salpat des de Barcelona, i la Santa Maria de Visón, que venia de Dubrovnik. Es calcula que en aquell punt de la costa irlandesa hi van morir 1.100 persones, ofegades o executades per les forces angleses.

Les naus eren tres de les 137 embarcacions que van salpar de diferents ports, sobretot de la península Ibèrica, amb la intenció de destronar la reina anglesa Elisabet I. Va ser un fracàs estrepitós de Felip II i un punt d'inflexió en els poders hegemònics mundials. Cuéllar, després de sobreviure a la catàstrofe, va passar diversos mesos recorrent el nord-oest d’Irlanda. "Molts dels mariners es van ofegar, i els que van arribar a la costa nedant van ser esquarterats pels anglesos, que la reina manté estacionats al Regne d’Irlanda. Jo vaig escapar del mar i d’aquests enemics encomanant-me molt sincerament al nostre Senyor i a la Santíssima Mare de Déu; i amb mi hi havia tres-cents soldats aproximadament, que també van saber salvar-se i van nedar fins a la costa. Amb ells vaig viure grans desgràcies: nus i sense sabates durant tot l’hivern, passant més de set mesos entre muntanyes i boscos amb salvatges, que és com són tots en aquelles terres d’Irlanda on vam naufragar", va escriure el capità Cuéllar.

En el seu periple, va demanar la protecció de diferents caps gaèlics. Es va amagar de les forces angleses, que si l'haguessin trobat probablement l'haurien executat, i va fer diferents intents per trobar un vaixell que el portés a casa. Va recórrer el nord de Sligo i va endinsar-se al comtat de Leitrim, on es va reunir amb altres supervivents. Plegats van trobar refugi sota la protecció dels caps gaèlics O’Rourke i MacClancy. Fins i tot van defensar el castell de Rosclogher, a la vora del llac Melvin. Cuéllar va aconseguir arribar a Derry, des d’on va embarcar cap a Escòcia i després cap a Anvers, als Països Baixos espanyols. Des d’allà va enviar la carta a Felip II, i va trobar passatge segur cap a Espanya.

Les seves peripècies van quedar immortalitzades en una carta de la qual se'n conserva una còpia a la Reial Acadèmia d’Història d’Espanya, i que ara es pot llegir en edició facsímil al llibre La Carta del Capitán Cuéllar. Los naufragios de la Armada Española en Irlanda, que compta també amb articles d'experts irlandesos i espanyols i que inclou els descobriments arqueològics més recents. El llibre ha estat publicat pel Servei de Monuments Nacionals d'Irlanda, en col·laboració amb el ministeri de Cultura d’Espanya.

La recerca arqueològica

El relat de Cuéllar és un testimoni de gran valor també per a la recerca arqueològica, ja que ha donat moltes pistes. Descriu com va arribar a la costa agafat a les restes del vaixell i es va trobar amb l’hostilitat de la població local i de soldats de la Corona anglesa, que van matar la major part dels supervivents. Un dels supervivents de La Juliana va ser Pedro Blanco, que més endavant va lluitar contra els anglesos per la llibertat de l'Ulster amb Hugh O’Neill, segon comte de Tyrone. De fet, la Corona de Castella es va aliar amb diferents líders irlandesos que s'havien conjurat per alliberar-se d'Elisabet I.

Del fons del mar de Streedagh s'han recuperat dotze canons en un estat de conservació excepcional procedents de fargues de Gènova, Sicília i Constantinoble. "Les restes arqueològiques de l’Armada es troben al fons marí de Streedagh. Després de les fortes tempestes del 2015, el Servei de Monuments Nacionals va recuperar nou canons de bronze i un calder també de bronze del naufragi de La Juliana, i va registrar les rodes del carro i l’estructura del vaixell. El material recuperat de La Juliana constitueix la col·lecció més gran de canons procedents d’un sol naufragi de l’Armada del món fins avui", assegura el ministre de Patrimoni, Natura i Biodiversitat irlandès, Christopher O’Sullivan.

"Els naufragis captiven la imaginació: vaixells perduts en qüestió de moments i segellats per la sorra i el temps. La història de l’Armada és, sobretot, una història humana, narrada de manera vívida pel capità Cuéllar en el seu relat. Aquesta narració ha viatjat fins a nosaltres al llarg dels segles i reflecteix un patrimoni cultural col·lectiu que compartim avui", afirma l'arqueòloga Connie Kelleher.