Irene Cordón: "Ramsès II i Donald Trump tenen molt en comú"

BarcelonaVa arribar un dia que Irene Cordón Solà-Sagalés (Barcelona, 1972), doctora en arqueologia i història antiga, màster en egiptologia i llicenciada en dret, en va tenir prou. Estava farta de la visió idealitzada que novel·listes, historiadors i Hollywood venien dels faraons. Va escriure el llibre Faraons de Silicon Valley (Càpsula), on aboca part d'aquesta ràbia i argumenta per què no hem d'idolatrar els sobirans de l'Antic Egipte i per què no són tan diferents d'Elon Musk, Donald Trump o Benjamin Netanyahu.

Què és exactament un faraó?

— Volia parlar dels faraons perquè se’ls ha mitificat massa. Tenim tendència a projectar els nostres paràmetres cap al passat. Era un líder de la civilització de l’Antic Egipte, que tenia a les seves mans tots els poders: executiu, legislatiu, judicial, religiós i militar. Era considerat un déu.

En quin moment es va cansar dels faraons i va decidir desmitificar-los?

— Quan els vaig haver estudiat a fons. Em fascina la història antiga, sobretot del Mediterrani, perquè si no coneixem els nostres orígens no podem comprendre qui som. Egipte crea fascinació, però quan hi aprofundeixes t'adones que la història no és com la que mostren les pel·lícules o les novel·les. Els faraons no són una barreja de Charlton Heston, Moisès i James Bond. No tot ha de girar al voltant dels faraons. Tenien un ego desbocat i el poder absolut, i això hauria de fer por. Ja n’hi ha prou de tenir-los dalt d’un pedestal o mostrar-los com a visionaris i grans herois. El que sí que és admirable és que van ser capaços de governar durant 3.000 anys.

I com ho van fer?

— Creant relats i narracions. Des de l’inici, els faraons van tenir clar que la realitat no és el que és, sinó el que la gent creu que és. Van mantenir el poder gràcies a narratives creades en la ment de les masses, històries que els permetien exercir control i influència. La creació de mites és essencial per establir i mantenir el poder. No eren invulnerables, però van crear aquesta il·lusió. Ara hi ha líders que fan el mateix. Utilitzen les mateixes dinàmiques, no ha canviat absolutament res. Sobretot ho fan els tecnòcrates que ni tan sols han estat escollits per les urnes.

El mite ha persistit després que s’acabés la seva era. Per què continuen fascinant?

— Ens encanta idolatrar, cosa que trobo horrorosa. Pots admirar però no idolatrar. Els faraons eren humans i es van equivocar. Tot el que ens ha arribat sobre ells ho van escriure a la cort, perquè el 99% de la població era analfabeta. Per què no es parla de les purgues internes, de les traïcions familiars, dels crims d'estat, de les conspiracions...?

Tenien tot el poder, però governaven?

— Un faraó no és un home, no és una persona, no importa qui és. És una institució. En la nostra societat, ens fixem en el vestit que porta la reina o què fan les seves filles. Ens agrada fer safareig i ens importa qui són. A l’Antic Egipte no era així. Es representava el faraó com un home jove, guapo i atlètic sense importar qui era en realitat. És igual si era un infant, un vell o, excepcionalment, una dona. El que importava era que existís el faraó, un ésser semidiví que feia d’intermediari entre el món diví i els humans. Era una societat profundament religiosa. El faraó havia d'existir, perquè era l'equilibri, feia que tot rutllés.

Hi va haver cinc dones que es van convertir en faraó.

— Sí, dones faraó. No faraones perquè el terme faraó és un concepte. Puntualment, al llarg de 3.000 anys d'història, tenim documentat que cinc dones van arribar a ser faraó. Probablement n’hi va haver alguna més. Van ser casos excepcionals. Segurament eren terriblement intel·ligents i molt fortes psicològicament. Van arribar al poder i mereixen la meva admiració, però no van aprofitar-lo per canviar res. Van continuar governant amb uns buròcrates que eren tots homes. Potser no van voler canviar res i, si és així, van ser unes egoistes. Tenien tot el poder per fer-ho.

No hi havia cap contrapoder?

— Per sota els buròcrates, hi havia els sacerdots. Se’n parla massa poc d’ells i tenim la imatge, per culpa de les pel·lícules, d’un col·lectiu intrigant, gris i cobdiciós. Era important que fossin un contrapoder. Era una societat patriarcal, però hi havia sacerdots i sacerdotesses. Hi havia summes sacerdotesses als temples consagrats a les deesses. Els sistemes politeistes són meravellosos perquè els déus i les deesses estan a la mateixa altura. En canvi, als sistemes monoteistes, malgrat que diuen que la imatge de la divinitat no es pot representar, dubto molt que algú s'imagini que Déu és una dona. A l’Antic Egipte hi havia deesses poderosíssimes. El clergat podia frenar algunes pretensions dels faraons. Akhenaton (1335 aC) va voler imposar un únic déu; és la primera forma de monoteisme documentada a la història de la humanitat. Volia abolir el poder dels sacerdots. Quan va morir es va voler esborrar el record de la seva existència. El seu nom va desaparèixer de tot arreu. No va ser fins al segle XIX que vam saber que existia gràcies a l'arqueologia.

Per què el van voler esborrar de la història?

— Va voler imposar el monoteisme, i els monoteistes són excloents. Són poc tolerants. Només hi ha un únic déu i és el bo. Era una afirmació molt agosarada en una societat com la de l'Antic Egipte. De fet, ell va engegar una guerra civil dins d'un país. Va ser un mal faraó, t'ho miris com t'ho miris. Va heretar un Egipte molt pròsper i ho va voler capgirar tot. Quan va morir el país estava totalment endeutat. Així i tot, avui és un dels faraons més admirats perquè venim d'una societat judeocristiana monoteista, i se'l vol veure com un home avançat en el seu temps, un visionari, un geni que ningú va entendre. Hem de ser una mica crítics... ¿I si era un pèrfid, un dèspota, un dictador? Per què tothom el vol veure com un home avançat en el seu temps, si ni la seva gent el va aguantar? Quan va morir, se'l va voler oblidar perquè durant el seu regnat va morir moltíssima gent, va tancar temples, va cremar edificis, va confrontar els egipcis... I, així i tot, hi ha qui avui el vol idolatrar.

Què tenen en comú Ramsès II i Donald Trump?

— Tenen molt en comú. Ambdós són conscients que la realitat és el que tu has de fer creure a la gent. Creen un relat, busquen que els idolatrin, que se'ls percebi com a visionaris, salvadors, herois... Si molta gent se'ls creu, i també en la seva causa, ja ho tenen tot guanyat. La diferència és que Trump va sortir a les urnes i Ramsès II no. El poder pot tenir diferents formes, però és el mateix. A l'Antic Egipte, el 99% de la població no sabia escriure i, per tant, es creia els que deien que tenien tot el coneixement. Ara, els tecnòcrates fan una mica el mateix... Ho fa, per exemple, Elon Musk.