La ingenuïtat inquietant dels contes de Teresa Colom

BarcelonaL’arrel dels cinc contes de La senyoreta Keaton i altres bèsties (Empúries, 2015), el debut en la narrativa breu de Teresa Colom, es troba més enllà de la seva maternitat: cal anar fins a les seves col·laboracions setmanals al Diari d’Andorra entre el 2008 i el 2011. “Hi explicava anècdotes sobre la vida quotidiana que em servien per tractar l’actualitat des del meu punt de vista”, explica. A partir d’aquí, havent-se d’enfrontar amb la narrativitat del món per primera vegada -fins llavors havia publicat quatre poemaris-, Colom va començar a donar forma al primer dels relats del llibre, La senyoreta Clock, en què la protagonista té una filla que creix més ràpid del compte, fins al punt que la seva vida sencera equival només a un any de la mare. “La idea me la va donar aquella frase que hi ha persones que diuen en relació als nens: «Els comences a disfrutar quan ja són una mica grans». Em vaig preguntar què implicaria poder controlar a partir dels nostres desitjos la velocitat de creixement dels nostres fills”.

Quan va tenir el primer relat llest, Colom li va fer arribar a Ester Pujol, que l’havia encoratjat a escriure narrativa durant la seva primera etapa com a editora de Columna. Se’l va acabar llegint Dina de la Lama, llavors a l’equip del segell que dirigia Berta Bruna, i ara, tres anys després, el presenta a Empúries. “Els contes no tenen època ni lloc, però hi entres de seguida: et poden transportar al segle XIX, a ambients molt anglesos, de vegades gòtics -resumeix l’autora del llibre-. Algunes de les situacions són poc probables en el món real, però el gènere et permet donar-los una certa versemblança. Els contes que a mi m’agraden tenen una ingenuïtat inquietant”. Aquesta és, precisament, la característica distintiva de “l’univers particular” que Colom presenta al llibre.

A més del cicle vital accelerat de la senyoreta Clock, hi trobem la filla de Caterina Pocski, que es mou com un peix dins l’aigua; un nen que és rebutjat pel seu pare perquè té una ungla de garrí; un enterramorts que troba un nen dins un cementiri, i els senyors de Petarol, que un dia glaçat descobreixen un nen “blanc com la neu” a la taula de la cuina. “En cadascun dels contes hi ha un part i se’n ressegueix la vida -diu Teresa Colom-. Un altre dels trets comuns és que hi surten persones amb particularitats distintives. La gent diferent fa que el món sigui millor. Si fóssim tots iguals, la vida seria més pobra”. Passa sovint que aquests éssers singulars “s’han de salvaguardar de l’exterior, perquè són rebutjats i estan en perill”. És en aquest punt que la narrativa tendra i tenebrosa de Colom s’acosta a les creacions inadaptades que abunden en el cinema de Tim Burton, al món surrealista, rimat i inquietant d’Edward Gorey i al David Lynch d’ Eraserhead, on el protagonista sentia tant de fàstic pel seu fill minúscul i monstruós que l’acabava matant.