Cinema
Cultura 28/03/2022

Jane Campion, un Oscar contra la masculinitat tòxica

La cineasta neozelandesa guanya el premi a la millor direcció per 'El poder del perro'

2 min
Jane Campion amb l'Oscar a la millor direcció per 'El poder del perro'

BarcelonaÉs l'única directora que pot presumir de certa veterania en això de ser reconeguda com a dona cineasta en festivals i entregues de premis en categories fins fa poc reservades quasi exclusivament als homes. Perquè, durant dècades, Jane Campion ha estat l'excepció. L'única dona que havia guanyat una Palma d'Or al Festival de Canes, l'any 1993 per El piano, abans que l'any passat Julia Ducournau se l'endugués per Titane. Pel mateix film protagonitzat per Holly Hunter i Harvey Keitel va convertir-se en la segona realitzadora en ser nominada a l'Oscar a la millor direcció després de Lina Wertmüller. I també és l'única fins ara que ha repetit nominació en aquesta categoria, a més de convertir-se en la tercera en guanyar aquest premi de l'Acadèmia de Hollywood després de Kathryn Bigelow l'any 2009 per The hurt locker i Chloé Zhao l'any passat per Nomadland. Curiosament, Campion era l'única que competia enguany en aquesta categoria, tot i que la guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula, CODA, estigui igualment dirigida per una dona, Sian Heder.

L'Oscar per a Jane Campion no ha sigut cap sorpresa. Era la favorita en la seva categoria després de la bona acollida crítica d'El poder del perro arran de la seva estrena mundial al Festival de Venècia , on ja va guanyar el Lleó de Plata a la millor direcció. Aquest western atípic es desmarca d'una de les tendències habituals en el cinema de la neozelandesa. Al contrari d'Un àngel a la taula (1990) –el seu segon llargmetratge, que la va donar a conèixer internacionalment–, El piano, Retrat d'una dama (1996) –la seva revisió de Henry James amb Nicole Kidman–, el thriller eròtic In the cut (2003) amb Meg Ryan o fins i tot Bright star (2009) –que pren el títol d'un poema de John Keats per després centrar-se en la companya del poeta, Fanny Brawne–, El poder del perro, adaptació de la novel·la homònima de Thomas Savage, no se submergeix en una experiència subjectiva femenina sinó que desconstrueix una idea de masculinitat (tòxica) sobre la qual s'ha construït cert imaginari del western. Aquí la figura central és Phil Burbank, un vaquer obsessionat pel seu mentor ja mort, un tal Bronco Henry. I que s'entesta a destruir la vida domèstica del seu germà humiliant la seva dona Rose i assetjant el fill d'ella, el Peter, un noi que no encaixa en el model de masculinitat hegemònica que preval en el món d'homes on regne el Phil. Amb els magnificents escenaris naturals propis del gènere com a teló de fons, Campion desplega un thriller psicològic al voltant de la tensió latent entre el Phil i el Peter, un estira-i-arronsa carregat de desig sexual reprimit, violència a flor de pell i unes estratègies de supervivència al salvatge oest que desafien les dinàmiques del western tradicional. El talent com a directora de Jane Campion es fa notar en un altre àmbit clau, el de les interpretacions. Malgrat que no s'hagin endut cap Oscar, Benedict Cumberbatch com a Phil i Kodi Smit-McPhee com a Peter omplen la pantalla amb la seva presència, i encarnen uns personatges que esmicolen les expectatives que te'n podies haver format d'antuvi.

stats