Kiko Veneno comença de zero

BarcelonaKiko Veneno combina la il·lusió i la indignació. La primera li il·lumina la cara quan explica el procés d'enregistrament de Sensación térmica (Warner, 2013) i la seva relació amb Raül Fernández, Refree , el productor del disc. "Em va dir que tenia les millors cançons de la seva carrera", recorda Refree. Però José María López Sanfeliu (Figueres, 1952), més conegut com a Kiko Veneno , no pot amagar la ira davant "el desconcert" d'un capitalisme "indesxifrable" que no sap cap on va i que fa que hi hagi "gent a l'atur i treballadors que cada vegada cobren menys". "Fins ara no havíem conegut aquest capitalisme que no vol que els treballadors guanyin diners per poder comprar coses", diu Veneno, que filtra el seu la seva ràbia en les lletres de l'àlbum.

Només cal escoltar els primers cinc segons del nou treball per donar la raó a Kiko Veneno quan diu que Sensación térmica "no s'assembla a cap disc" que hagi fet fins ara. La primera cançó, La vida es dulce , comença amb una bateria gens convencional i una trompeta plena de llum. A poc a poc s'hi van afegint una mandolina, un piano de joguina i una guitarra acústica de dotze cordes que acompanyen la veu rogallosa però sempre vitalista de Veneno. L'aliança amb Refree situa aquest disc en un univers musical tan fresc com lliure. El productor parla de "recuperar d'alguna manera el Kiko més gamberro, i mantenir la seva part africana però amb una actitud més punk". El cantant volia "començar de zero" i retrobar "l'esperit lliure de la música".

La col·laboració no va ser un xec en blanc. Refree va treballar una peça, Los planetas , amb el bateria Oriol Roca. "Al Kiko li va agradar", diu Refree. Després d'aquella primera entesa van venir uns mesos de feina i xerrades de sobretaula perquè el productor "capturés l'essència de les cançons". "No passa sovint que un artista de la seva generació confiï en productors joves, però ell vol estar en contacte amb el que està passant ara", diu Refree. A més a més, els uneix la passió i l'admiració pels Beatles. "Passàvem tot el dia escoltant-los. Els Beatles van seguir un camí de llibertat creativa que en molts aspectes la cultura musical espanyola encara no ha assimilat", afirma Veneno.

La pedra de toc del disc, i la peça que il·lustra millor la influència conceptual dels Beatles, és Mala suerte . "Si em preguntessin quina seria l'última cançó que trauria del disc, seria aquesta. Si em preguntessin quina cançó del disc només podria fer jo, diria que Mala suerte ", assegura l'autor d' Échate un cantecito . Mala suerte són sis minuts de rock que tan aviat frega el flamenc com la psicodèlia i el pop, i amb una allau d'imaginació instrumental. Musicalment explica perfectament com ha sigut la col·laboració. I pel que fa a la lletra, Mala suerte concreta les inquietuds actuals de Kiko Veneno, emprenyat davant "uns temps despietats, pocavergonyes i sense ànima". "Amb el Raül hem parlat molt sobre aquest desconcert tan gran que hi ha al món, per intentar endevinar cap on ens porten aquestes forces obscures, la minoria financera que mou el món. No són polítics ni filòsofs. És un moviment financer i d'espionatge", diu Veneno. No hi troba solucions, però sí que considera que "l'única manera d'avançar és no deixar enrere pous negres". "A Espanya hi ha hagut trenta anys d'un moviment cap a la incultura, anys de no voler saber. I això no ens dóna cap esperança. No voler conèixer el passat no pot ser bo", afegeix.

Els testaferros del capitalisme

A la cançó Sensación térmica identifica un "vent del nord fred i sense contemplacions". La metàfora fuig de culpar Alemanya dels mals d'Europa. "El vent del nord és la política financera. Ens estan fent caure en el vell clixé antialemany, però el que està fent Angela Merkel és tan destructor com el que fan els polítics a Espanya o a Itàlia -diu-. Són testaferros del capitalisme, incapaços de defensar el poble davant l'assetjament dels monopolis. Tant els fa que la gent estigui tirada pel carrer. Els diners estableixen el que cal fer: si ha de morir gent de gana, que mori; si s'ha d'apallissar immigrants a Grècia, se'ls apallissa".

Aquesta mala maror política va dur Kiko Veneno a dubtar si era convenient acceptar el Premio Nacional de músiques actuals que li va concedir el ministeri de Cultura l'any passat. "D'una banda em vaig senti afalagat pel premi, però de l'altra em va fer mala espina que me'l concedís un estat com l'actual, perquè no n'estic gens orgullós, ni de la monarquia, ni del govern, ni de l'oposició, ni de la classe política espanyola", explica. Tanmateix, el va acceptar. "Vaig pensar que els 30.00 euros estarien millor a les meves mans que en les d'aquests pocavergonyes", assegura.