L’apocalipsi interior arriba al Festival de Sitges

SitgesSuperat el fatídic 2012, l’apocalipsi es manté com un dels subgèneres dominants de Sitges. Ja és el quart any que tres o quatre títols apocalíptics coincideixen en la programació. I aquest any, com si els organitzadors ho haguessin vist a venir, tots van arribar el mateix dia que les notícies sobre el cas de l’Ebola sembraven la inquietud al festival.

Si alguna cosa tenen en comú els apocalipsis de These final hours, How I live now i L’altra frontera és que Bruce Willis no apareixerà a l’últim moment per aturar la fi del món. Les tres pel·lícules especulen amb la idea d’un món abocat a una extinció que s’escapa del control dels personatges. Així, davant la proximitat del final, es veuen obligats a enfrontar-se amb ells mateixos.

Adolescents, ‘ravers’ i refugiats

A How I live now, de Kevin Macdonald, Saoirse Ronan interpreta una adolescent nord-americana de vacances a la granja dels seus cosins anglesos. Quan un atemptat nuclear a Londres fa esclatar la guerra entre el govern i faccions terroristes, els nois són expulsats del seu idíl·lic paradís rural. Macdonald afirma que volia fer “una pel·lícula per a adolescents amb sensibilitat europea” i alguna cosa queda de l’intent en el tractament visual, però no pot evitar caure en tots els clixés del gènere romàntic juvenil.

En el gènere apocalíptic no hi ha tradició més rica que la d’Austràlia. D’allà ve These final hours, en què el James té previst passar les següents 12 hores drogant-se en una festa salvatge com si el món estigués a punt d’acabar-se perquè, gràcies a un asteroide, la Terra efectivament està a punt de ser destruïda. Però la brillant premissa i les escenes de la rave apocalíptica d’aquesta versió indie de Melancolia no compensen la poca consistència d’una trama que redimeix el James dels seus pecats convertint-lo en mainadera d’una nena que no troba el seu pare.

Tampoc convenç la catalana L’altra frontera. Ariadna Gil tira del carro d’un feble i telefílmic relat ambientat en un camp de refugiats de guerra on els interns participen en un reality show. El didactisme fàcil i una posada en escena impersonal fan d’ella la cinta més prescindible vista en la competició.

Cronenberg ‘interruptus’

Rebuda tèbiament en la seva première el maig passat a Canes, Maps to the stars ha trobat en el Festival de Sitges l’entusiasme que cabia esperar d’un públic que té en David Cronenberg un dels seus sants patrons. Aquesta sàtira àcida de la cultura de la fama de Hollywood poblada d’actrius narcisistes, gurus de l’autoajuda i nens prodigi enganxats a les drogues ha rebut el vistiplau de Sitges en una projecció que, a més de rialles i aplaudiments, ha tingut una interrupció -derivada d’un tall general de tensió- que ha coincidit amb l’escena de sexe en una limusina entre Pattinson i Julianne Moore. “Sitges sempre té aquests girs de suspens -bromejava Ángel Sala-. És un festival que li hauria encantat a Hitchcock”.

Un ‘Dràcula’ en e-mails guanya el Minotauro

Sitges va acollir ahir el lliurament del premi Minotauro de ciència-ficció. I més oportú no podia ser el guanyador, Verano de miedo, el debut literari del director i guionista madrileny Carlos Molinero. L’autor fa servir e-mails, missatges de text i altres textos per explicar un relat de terror que va sorgir com a reacció a la lectura de Crepuscle. “Calia fer alguna cosa, així que vaig tornar a l’original, Dràcula de Bram Stoker, que era una novel·la epistolar -explicava l’autor- i l’he intentat actualitzar al que seria avui una novel·la epistolar”. Molinero promet que els vampirs seran “dolents” i els adolescents “voldran deixar de ser verges”.