L’arxiu secret del ‘miracle català’ dels 60

BarcelonaSi existeix el concepte miracle alemany per denominar la ràpida reconstrucció d’aquell país en la postguerra, bé podem parlar del “miracle català dels anys seixanta”, com ha batejat la represa cultural l’escriptor i comissari d’art Julià Guillamon. “Del 1962 al 1969 hi ha un moment d’eufòria. Aquí en la postguerra estricta no queda ningú. El públic se n’ha anat a l’exili. Als anys 40 i 50 comença a revifar, amb Carbó, Espinàs, Capmany, Perucho i Pedrolo, però als 60 es produeix l’impensable, i és que surt molta gent jove en el món català gràcies a Edicions 62, Proa, el Club dels Novel·listes, les revistes, les discogràfiques Edigsa, Concèntric…”

El fotògraf Toni Vidal (es Castell, Menorca, 1934) va aterrar en aquella Barcelona esclatant el 1968. I un dels seus projectes va ser fotografiar les personalitats que remenaven les cireres en la cultura de l’època. Ho feia de manera sistemàtica per crear un arxiu personal, qui sap si per arribar-lo a publicar en alguna revista, cosa que mai va passar. El fotògraf es guanyava la vida amb altres encàrrecs, però amb diligència i discreció va configurar el que avui és un dels conjunts de retrats més importants dels anys 60 i 70.

Una obra inèdita i excepcional

Una exposició a la Fundació Palau de Caldes d’Estrac, que es podrà veure fins a l’octubre, rescata “un fotògraf que molts no sabien que hi era i que tenia un paper tan central” i una obra excepcional i en part inèdita, amb imatges que no havia desvelat mai, explica Guillamon, el comissari de la mostra. “Tot era gent que es movia en l’àmbit cultural, que llavors estava molt polititzat, però ell tenia la intenció de fotografiar gent que treballava honestament. Parla molt d’admiració, respecte i honestedat”, afegeix.

Toni Vidal retrata la cultura catalana dels setanta ofereix un viatge de més de 150 imatges, centrat en el gènere del retrat -queden al marge les sèries del fotògraf dedicades sobretot al paisatge, l’arquitectura i la vida quotidiana de la seva illa natal-. A la primera part hi ha fotografies en color, que van ser més escasses, i hi destaquen autors com Foix al costat del seu canari i artistes com Dalí i Arranz-Bravo. La segona té un enfocament més temàtic. Hi ha un àmbit dedicat a la psicologia del retrat, amb una selecció d’imatges de gent que havia anat a l’exili o que s’havia quedat a la postguerra i les havia passat magres. Impacta la mirada profundament trista de l’escriptora Rosa Maria Arquimbau, del dramaturg Ambrosi Carrión i el crític Sebastià Gasch, però també els retrats de Teresa Pàmies i Joan Fuster. Aquí és on es poden veure tres fotos de Josep Pla a la seva habitació, al llit, des d’on solia escriure. Guillamon destaca la sèrie de sis retrats de gent que va patir l’exili polític i que van ser fotografiats a les cases on vivien -per exemple Frederica Montseny a Tolosa, el general Escofet i diputats de la República- i que la mostra confronta amb els retrats de sis monjos de Montserrat en un altre tipus d’exili, dedicats a cultivar la saviesa. L’exposició acaba amb una instal·lació d’un centenar de fotografies en què es veu aquell “miracle català”. Comença amb la generació de la guerra (Riquer, Teixidor, Boix i Selva, Serrahima), després amb els que van anar a l’exili (Tísner, Calders, Benguerel) i es van afegint generacions: de Perucho, Triadú, Capmany, Espinàs, Castellet, Candel, fins a arribar al boom dels 70, amb els artistes de la Nova Cançó, la Gauche Divine, etc.

“No destil·la nostàlgia”, assegura el comissari. Toni Vidal no es dedicava al retrat social, sinó que pretenia captar la personalitat en un primeríssim primer pla. La distància fa que avui les imatges no quedin envellides. “Sí que hi ha una lliçó. Aquell era un moment en què hi havia un sentiment col·lectiu molt gran, més que ara, i es demostra fins i tot en les maneres de viure, en els interiors de cases, el despatx de Segarra, la casa de Montserrat Roig, de Fabià Puigserver… -explica Guillamon-. Toni Vidal va retratar un moment excepcional”.