Una lectura elegant i molt musical de 'L'Orfeo' al Palau de la Música
Fabio Biondi dirigeix la versió concert de l'òpera de Monteverdi
'L’Orfeo' , de Monteverdi
Palau de la Música. 18 de febrer del 2022
Sembla mentida que, quan el 1607, Claudio Monteverdi i el poeta Alessandro Striggio van presentar al Palau Ducal de Màntua La favola d’Orfeo, tots els fonaments del gènere operístic estiguessin ja presents en aquesta magistral opera per musica. Quatre-cents quinze anys després, la versió monteverdiana del mite òrfic continua subjugant, fins i tot en versió de concert. Aquest va ser el cas de la que Fabio Biondi va oferir divendres a la tarda en un horari incomprensible (les set) per a una òpera que, amb entreacte inclòs, dura dues hores i quart.
La versió va ser correcta, però no brillant. L’Europa Galante és un conjunt excepcional i Fabio Biondi va oferir una versió refinada, atenta als matisos de la partitura i amb mesurades i encertades improvisacions en les intervencions instrumentals solistes. Alguns temps excessivament lents (especialment a les escenes pastorals) no encaixaven massa amb l’esperit de l’obra, però en general la tasca de Biondi va ser impecable. Això sí, es va notar manca d’assajos amb el Cor de Cambra del Palau, que va oferir una lectura acolorida però bastant plana en les seves intervencions, algunes amb falses entrades.
En conjunt, es pot dir que Biondi va optar per una lectura elegant i molt musical, però va oblidar l’aspecte teatral, com si la coneguda seconda prattica monteverdiana, que imposa un sentit expressiu i fortament emocional, fos secundària. En tot cas, Biondi va relegar aquesta expressivitat als intèrprets vocals, de rendiment desigual.
Ian Bostridge és un tenor d’extraordinària versatilitat i amb un color vocal que s’adiu a la perfecció al que Monteverdi demana per al personatge titular de la primera òpera del compositor de Cremona. Però peca d’histrionisme i de descontrol expressiu en la seva gestualitat a l’escenari, com si oblidés que estàvem en una versió en concert i no pas en un teatre. Tanmateix, passatges com Possente spirto o Questi i campi di Tracia van palesar un cop més que davant del tenor anglès ens hem de treure el barret. També davant de la mezzosoprano Marina de Liso (Messaggera i Speranza), els esquinçats "Lasciate ogni speranza voi ch’entrate" de la qual deuen ressonar encara entre les parets del Palau de la Música. Tot i la brevetat dels rols respectius, la Proserpina de Roberta Invernizzi i l’Apol·lo de Francesco Marsiglia van lluir-se en les seves intervencions.
Va ser una llàstima que al Caronte d’Ugo Guagliardo li manqués el suport instrumental del regal, substituït en aquesta versió per l’orgue positiu. Això va fer minvar la càrrega electritzant de l’escena entre el remer i Orfeu al tercer acte. D’altra banda, el Plutone de Fabrizio Beggi va tenir la contundència reclamada al rei de l’inframon.
La versió va agradar i va ser seguida amb atenció per un nombrós públic que quasi omplia el Palau de la Música. Una bona mostra que aquest tipus de repertori cada vegada és més ben acceptat entre els melòmans de casa nostra. No és per menys. I ja comença a ser hora.
