Fill de l'impulsor de la biblioteca clandestina de Mauthausen
Cultura 06/02/2022

Llibert Tarragó: "Ser fill de deportat és com si t’entrés una sorra fina i no te’n poguessis despendre mai"

5 min
Llibert Tarrago i el seu pare, Joan Tarragó, que va impulsar una biblioteca clandestina a Mauthausen

BarcelonaA l’entrada del pis on Llibert Tarragó vivia de petit, a Brive-la-Gaillarde (França), hi havia una pedra de Mauthausen i una rajola on es llegia: "Aquesta és la llar d’un català". "No podies escapar ni de l’origen ni de la memòria", diu Tarragó. El seu pare, Joan Tarragó (1914-1979), va lluitar amb el bàndol republicà durant la Guerra Civil i va continuar combatent contra el feixisme a França. Detingut pels alemanys, el van deportar a Mauthausen, on va sobreviure 4 anys i 4 mesos. Va robar menjar i medicines per als companys i va impulsar una biblioteca clandestina. El Llibert, que va néixer i viu a França, no va poder anar a Mauthausen fins al 2000, quan tenia 53 anys i el seu pare ja havia mort. Una visita que va desencadenar tot de records que han culminat en un llibre a quatre veus: Heretar Mauthausen (Pagès Editors). Una de les veus és la del pare, que va escriure les memòries poc abans de morir. L’altra, la del fill.

Quan era petit, feia preguntes sobre Mauthausen?

— No feia preguntes però escoltava darrere la porta i vaig sentir molts horrors. El meu pare era un dels caps de la Resistència i a la ciutat on vivíem hi havia molts espanyols que havien anat a parar allà perquè un deportat francès, que hi tenia una fàbrica de sabates, els va oferir feina. A casa venien molts exiliats. 

Just abans de l'entrevista deia que no podia escapar de Mauthausen.

A casa hi havia alegries però també el pes i les ombres de Mauthausen. Jo mai vaig poder jugar a futbol amb el pare. Anava al metge cada 15 dies i el metge li deia sempre el mateix, que tenia un cos molt envellit. Vivíem en un pis molt petit i, un dia, vaig veure a través de la porta com es treia els pantalons. A la cuixa li faltava un tros de carn. Em va explicar que l'hi havien arrencat els gossos de les SS. La mare estava molt nerviosa sempre, volia protegir el pare, tenia por que li passés alguna cosa, pràcticament no el podíem tocar. Però també hi ha tots els valors republicans. La solidaritat i els mestres, que havien lluitat a la Resistència, ens van protegir molt. A l’escola no em deixaven tranquil, jo havia d’estudiar molt. 

Joan Tarragó.

I el seu pare de què treballava quan va sortir del camp?

— Era obrer a la fàbrica de sabates però només va poder treballar-hi durant deu anys. Es va morir quan tenia 65 anys. Al llibre vaig posar expressament la seva fitxa mèdica perquè el lector fos conscient de totes les malalties que arrossegava des que va ser el camp. 

I a casa en parlàvem?

— Quan estàvem tots quatre junts no, però sempre sortia per algun motiu o altre. Per exemple, un dia que els carrers es van gelar, a mi i al meu germà ens va embolicar les sabates amb una tela gruixuda perquè no rellisquéssim, i ens va dir que aquelles teles eren el seu calçat al camp. Ell era polític i estava convençut que no s’havia d’oblidar i que la memòria era un deure. Per a ell també va ser important la publicació, a França, de Triangle bleu: Les républicains espagnols à Mauthausen (1940-1945), i la recerca de Montserrat Roig , que va venir a casa. 

Ell volia que vostè escrivís les seves memòries.

— Jo tenia 20 anys i començava periodisme, però no n'era capaç i vaig fugir, però no me’n sento culpable, crec que és normal que en aquell moment no em volgués encarar amb tot aquell horror. 

I què va passar quan va visitar Mauthausen, per primera vegada, l’any 2000?

— Jo tenia 53 anys i vaig agafar una càmera i vaig fer una pel·lícula. No hi vaig donar importància, però una historiadora sí, i la pel·lícula es va veure en diferents seminaris. Vaig pensar que si volia tractar aquest tema ho havia de fer des de la distància, si no tot serien plors. I vaig estudiar història a l’École Hautes Etudes Sciences Sociales. Vaig fer recerca, vaig conèixer el fill de la Montserrat Roig, el Roger, i la Pilar Aymerich. I per primera vegada vaig mirar els arxius del pare. 

Al llibre explica que a Mauthausen es va sentir més que mai a prop del pare.

— Va ser un xoc tremebund. Em va venir al cap tot el que vaig viure i escoltar quan era un infant, vaig entendre moltes coses; per exemple, els malsons. Vaig veure els barracons i el crematori, i vaig entendre l’olor que el pare sentia dia i nit, l’olor de carn humana cremada. Vaig anar a la pedrera i vaig veure el cartell dels paracaigudistes. Vaig recordar que el pare em va explicar que el 1944, en aquell mateix lloc, els SS van reunir els deportats. Aleshores havien portat dones de Ravensbrück i una estava a punt de parir. Quan va néixer el nadó el van matar d’un tret i després van matar la mare. Veure el lloc on havia passat no és el mateix que sentir les històries. 

El seu pare va sobreviure a la Guerra Civil, als camps francesos, a la Segona Guerra Mundial i a més de quatre anys a l’infern de Mauthausen. Tot plegat suma molts anys. Devia ser un lluitador. 

— Ell deia que no es podia pensar en la família, que resistia perquè quan sortís volia continuar lluitant contra Franco. Que cada dia s’aixecava pensant que havia d’aguantar per tornar al llit, un dia més. Tenia unes idees polítiques molt clares i, a Mauthausen, van organitzar una xarxa de resistència, s’ajudaven entre ells. Va entrar a la cuina gràcies al Francesc Boix i robava menjar i medicines però ho feia amb l’ajuda de molts altres, que treien el menjar i les medicines amagats a la brossa i després ho repartien. La solidaritat i les idees polítiques van ser claus.

Fins i tot va muntar una biblioteca clandestina. 

Sí, ho vaig descobrir gràcies a la investigació de la Montserrat Roig. Amagaven els llibres al Barracó 13. Vaig intentar recollir testimonis de la biblioteca des de l’Amical de Mauthausen de París i em van respondre diferents persones. Una d’elles era un deportat francès d’origen cors que em va dir que gràcies a un llibre d’aquesta biblioteca, La Cartoixa de Parma, va connectar amb la llengua de la seva àvia. D'altres em deien que els havia ajudat a fugir de l’infern. 

Què ha significat per a vostè ser fill de deportats?

— Solidaritat. Entre nosaltres hi ha una connexió especial. Quan estic amb un altre fill de deportat no soc el mateix, és difícil d’explicar. Crec que vaig rebre grans lliçons en aquest sentit i, per això, estic en moltes organitzacions com els Sense Papers o SOS Mediterrani. També s’ha de reconèixer el paper de les dones dels deportats, que van patir molt perquè en van haver de tenir cura; alguns tenien problemes només físics però d'altres també psíquics. Ser fill de deportat és com si t’entrés una sorra fina i no te’n poguessis despendre mai. D'alguna manera, vaig néixer a Mauthausen. El meu pare va decidir al camp que, si en sortia viu, al seu primer fill li posaria Llibert si era nen i Llibertat si era nena.

stats