Crítica: O los tres o ninguno

Podríem llegir O los tres o ninguno, primer llargmetratge com a director del còmic francès Kheiron, en què traça l’odissea dels seus pares des de l’Iran fins a París, com una pel·lícula que compensa els relats xenòfobs i negatius sobre la immigració a base d’un optimisme sense esquerdes. Des de la seva militància juvenil en contra del xa fins a la seva tasca de mediador en una banlieue parisenca, el protagonista se’ns mostra com un personatge amb una voluntat i bonhomia de ferro. En certa manera encarna una imatge idealitzada de l’immigrant: aquell que s’integra en la cultura d’acollida sense tenir problemes ni socials ni d’identitat. La mateixa imatge gairebé perfecta s’ofereix de França com a país d’oportunitats i recepció. El film, de fet, entronca amb aquest corrent de comèdies que amaguen rere un registre d’humor entranyable i sentimental el buidatge ideològic del discurs sobre la convivència multicultural.

Direcció i guió: Kheiron. 102 minuts. França (2015). Amb Kheiron, Leïla Bekhti, Gérard Darmon, Zabou Breitman i Alexandre Astier Per als que es deleixen pels retrats ensucrats de les realitats punyents