Cultura 20/03/2021

“Els Manel cantaven sobre nosaltres i no ho sabíem”

Fa deu anys del disc ‘10 milles per veure una bona armadura’

3 min
Martí Maymó, Guillem Gisbert, Arnau Vallvè i Roger Padilla, els Manel, en una fotografia de 2011

Barcelona“Xicots, aneu fent lloc, que estem esperant”. Ho advertia Guillem Gisbert al final de Benvolgut, la cançó amb què els Manel van obrir el disc 10 milles per veure una bona armadura (2011). Ara fa deu anys, la sensació era justament que el lloc ja el tenien, que no havien hagut d’esperar gaire per convertir-se en el grup de capçalera de molta gent. L’èxit d’Els millors professors europeus (2008) augurava uns anys de popularitat sostinguda, però també hi planava la maledicció del segon disc, la gestió de la caricatura dels paios de l’ukelele i l’angoixa de no saber si serien capaços d’atendre unes expectatives de magnituds generacionals. Aquests eren alguns dels reptes que havien de desafiar Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé, nascuts entre 1981 i 1983, quan uns dies abans de la primavera del 2011 van publicar el disc de Benvolgut, Boomerang, La bola de cristall, El Miquel i l’Olga tornen i La cançó del soldadet, entre altres temes.

“Els Manel ens porten al grup d’amics que vam recórrer mig Catalunya seguint-los pels festivals, cantant les seves cançons i desxifrant-ne les lletres. Volíem entendre què passava a Deixa-la, Toni, deixa-la, qui eren els amics del Toni, per què l’aconsellaven així. Podíem parlar del Miquel i l’Olga o de la Dolors com si fossin amics nostres. Els Manel és el record de l’època universitària i dels primers cops que anàvem amb amics a concerts i festivals. Vam anar a tot arreu a buscar-los; si calia, anàvem al Festival SOS de Múrcia i tot”, recorda la periodista Andrea Gumes (Barcelona, 1987), directora del programa Tardeo i copresentadora amb Anna Pacheco de Ciberlocutorio a Ràdio Primavera Sound. Gumes i Pacheco, de fet, van dedicar un programa a sobreanalitzar Benvolgut, una de les cançons més destacades del pop català i una de les fixes del repertori en directe dels Manel.

Aquell efervescent 2011

Un dels festivals on el quartet tocava sovint era el PopArb, que es va celebrar a Arbúcies entre 2005 i 2015. Fins i tot hi havien d’actuar quan encara no havien enregistrat el primer àlbum. “Però no va poder ser perquè un d’ells tenia un bolo en un casament, o una cosa així”, diu qui va ser la directora del PopArb, Anna Cerdà. L’any 2011, esclar, les coses ja eren diferents perquè 10 milles per veure una bona armadura va ser el disc que demostrava que pagava la pena intentar viure del grup. “Tot anava prou de pressa: al cartell del PopArb del 2011 hi havia Manel, Antònia Font, Mazoni, The New Raemon i també Refree i el Guincho, gent que ara està produint a nivell mundial. És molt reconfortant veure aquell cartell. Era un moment molt efervescent, hi passaven coses.Tan malament no anava tot plegat”, diu Cerdà, que avui és conservadora i comissaria d'art al Macba.

Guillem Gisbert durant el concert dels Manel al PopArb 2011

“En aquell moment, l’any 2011, potser encara no havíem tingut temps per donar-hi gaires voltes, a tot el que significa Benvolgut –explica Gumes–, però a la imatge d'aquella de gent fent cua amagada rere els matolls sempre hi tornem, l’Anna [Pacheco] i jo. O al fet que et puguis trobar l’ex pel carrer i que et saludi. No ens havia donat temps a tenir tantes experiències aleshores, però ara, amb el temps, potser t’hi veus més sent la Teresa, la Dolors... Ens hem fet grans. Hem crescut fins al punt de poder ser ara les protagonistes de les lletres dels Manel. Quin horror! Cantaven sobre nosaltres i no ho sabíem”. ¿No és aquest un dels propòsits secrets del pop? 

Tot i que en aquella època la relació d’Anna Cerdà amb la música estava molt condicionada per la feina al PopArb, també recorda l’efecte íntim que causaven cançons com Benvolgut i Boomerang. “Soc de la generació dels Manel, però una mica més gran –diu Cerdà, nascuda el 1978–. Les seves lletres em ressonaven, però alhora hi havia aquesta distància de tres o quatre anys que feia que tingués la sensació que estava escoltant algú que t’explica la teva vida, però quan ja no és ben bé com havia sigut uns anys enrere. Hi havia una mena de ressonància, un eco, que també era molt interessant”. Cerdà atribueix aquest efecte a “la potència de les cançons”, a “la manera de relatar tan directa” que tenia el grup. “És que la claven molt en les lletres”, conclou Cerdà.

I ressona aquell primer vers de fa deu anys: “Benvolgut, permet-me suposar...

stats