Quan Tremp i Talarn es van convertir en el Far West

BarcelonaA simple vista no queda pràcticament cap rastre del campament que es va començar a construir al nord del municipi de Talarn (Pallars Jussà) a partir del 1911. En aquesta zona boscosa durant cinc anys s’hi van allotjar, primer en tendes de campanya i després en barracons, treballadors arribats d’arreu de la Península. En total, en van arribar més de 4.000 que havien de construir, amb les seves mans, la gran presa de Sant Antoni, que havia de permetre electrificar Catalunya. “La història d’aquests treballadors ha estat força marginada i oblidada, i la documentació que en tenim és molt minsa”, assegura Laia Gallego Vila, arqueòloga de la Universitat Autònoma de Barcelona i responsable de la intervenció arqueològica que està documentant com era la vida quotidiana i les condicions dels treballadors del campament a través del material trobat.

L’arribada de més de 4.000 treballadors a una zona rural força aïllada i amb poca població, perquè molts homes joves havien marxat amb l’arribada de la fil·loxera, va suposar una forta sacsejada. El 1911, abans de l’obra, al Pallars Jussà hi vivien 18.996 persones, i a Tremp 4.682 persones. En pocs mesos es van multiplicar els locals de joc i els prostíbuls, i també va ser una oportunitat de negoci per a una part de la població autòctona.

La Central Hidroelèctrica de Talarn, oberta finalment el 1917, tenia en aquell moment la resclosa de retenció d’aigua més gran d’Europa i la setena del món, i era propietat de les empreses Riegos y Fuerza del Ebro (filial de Barcelona Traction, Light and Power Company Limited, coneguda com La Canadenca). "Les grans obres hidroelèctriques necessitaven molta mà d’obra, tant per l’envergadura i complexitat dels projectes com pels escassos mitjans de l’època", assenyala Gallego. La majoria dels treballadors procedien, sobretot, de Múrcia, Aragó i Andalusia, però també de la comarca i de la resta de Catalunya. En canvi, els enginyers i directius de la Canadenca havien arribat dels Estats Units i del Canadà. Les condicions dels treballadors eren molt dures, amb jornades laborals de dotze hores, mitjans precaris, hiverns molt freds i estius molt calorosos.

Barracons de diferents classes

El campament, que feia uns 400 metres de llarg, va ser arrasat quan va deixar de fer-se servir en algun moment abans del 1920. Tanmateix, amb la intervenció arqueològica, s’ha pogut reconstruir com eren els barracons: "N’hi havia set de molt llargs col·locats sobre uns sòcols formats per blocs de pedra o grans còdols, i per a les parets es feia servir el canyís", detalla Gallego. Tenien llargs passadissos porticats i les teulades estaven formades per fibrociment ondulat o xapa probablement metàl·lica. N’hi havia uns altres disset d'individuals o familiars. Eren força millor que els barracons col·lectius tant per la distribució com pel material utilitzat. Tenien una planta quadrada de màxim 50 m² amb un accés en porta balconada o terrassa. "Hi havia diferències entre els mateixos obrers. Alguns vivien de manera més acomodada", assegura Gallego. "En total, hem trobat unes 37 estructures vinculades al campament i uns 300 objectes. Hi havia tres marques de maons diferents, alguns procedien d'Escòcia i altres eren catalans. També hem trobat medicaments i begudes escoceses, per tant, hi havia abastiment internacional a principis del segle XX", afegeix.

L’impacte de les hidroelèctriques al Pallars i la Noguera va ser enorme. Es calcula que durant aquella segona dècada del segle XX van arribar-hi uns 10.000 treballadors que van construir els aprofitaments hidroelèctrics de Sossís (1912), Seròs (1914), Sant Antoni (1916), Camarasa (1920), Sant Llorenç (1930), Gavet (1931) i Terradets (1935). "Hi va haver milers d’homes joves que arriben a un Tremp deixat de la mà de Déu on no arribava l’aigua potable a les cases, ni hi havia enllumenat públic ni clavegueram. Va canviar l’oci, les dinàmiques de la població, però també el paisatge", assegura la historiadora pallaresa Joana Franch. Els treballadors en els moments d’oci acudien a Tremp o a Talarn, on també podien allotjar-se. "A Tremp tothom qui podia llogava tot allò que podia i volia, fins i tot els pallers i els corrals a preus abusius", explica Franch.

Les protestes de les dones

La convivència no va ser fàcil amb aquest creixement de població tan exponencial. "La premsa conservadora de l’època va posar el crit al cel i la població demanava més dotacions de la Guàrdia Civil. Els enginyers acostumaven a dur armes de foc i els treballadors, ganivets. Les dones anaven en massa al consistori perquè es prohibís el joc i hi ha documents que detallen com algú s’havia jugat tots els diners, la casa i la muller", diu Franch. Hi va haver intents de controlar tot plegat, com tancar les tavernes a mitjanit i prohibir el joc a Tremp, però aleshores molts locals, cafès, tavernes i locals de prostitució es van traslladar a Talarn, que estava a uns dos quilòmetres.

Franch ha localitzat documentació que detalla que en aquella època hi havia disset prostíbuls entre Tremp i Talarn. "Va ser una oportunitat de negoci per a molts. El sereno del poble era propietari de tres prostíbuls", destaca la historiadora. Segons la legislació de l'època, les cases de prostitució podien tenir entre quatre i set noies, però havien d’estar empadronades, tenir la cartilla sanitària i fer revisions mèdiques de manera periòdica; i la majoria provenien d'Aragó i el País Valencià i altres comarques de Catalunya.

La realitat, però, era que hi havia molts locals clandestins. I en aquests locals sovint hi havia conflictes. Franch ha recollit una baralla que hi va haver entre treballadors de La Canadenca i en la qual el mateix sereno va fer ús de la seva arma. Els dos treballadors van tenir un mal final: un va morir de manera instantània i l’altre mentre li feien l’extremunció. “Es podria equiparar amb el Far West. Els veïns es queixaven molt, però també miraven cap a l’altra banda perquè totes aquestes cases pagaven impostos”, assegura Franch. No devia ser gaire fàcil per a totes aquestes noies que exercien la prostitució. Segons la llei, no podien passejar-se pel poble i, a la vegada, no podien viure on exercien la prostitució. A banda dels prostíbuls legals, hi havia els cafès-cantants. Funcionaven com un centre social amb espectacles al pis de baix, i al pis de dalt les noies hi exercien la prostitució de manera oficiosa.

Llargues cues als prostíbuls

A la dècada dels setanta, el Diari de Barcelona va publicar una sèrie d’entrevistes a alguns dels obrers que van treballar en la construcció de la presa. Antonio Pasqual, que va fer de topògraf, explicava com al principi vivien en tendes de campanya. "Menjàvem d'unes llaunes que portaven els americans. Les tendes eren enormes i els llits es plegaven com si fossin cadires. Passàvem fred, però als canadencs els importava un rave. Ens banyàvem al riu cada dia i un s’hi va quedar, suposo que es va morir d’un tall de digestió", detallava. Els sous, segons Pasqual, eren “ostentosos”: "De tres a cinc pessetes per jornals de deu hores. El meu avi era arxiver de l’ajuntament i cobrava tres pessetes diàries". Aquest treballador també descrivia l'impacte de l'arribada de milers de treballadors de diferents punts del territori espanyol. "Els murcians venien amb el matalàs a l’esquena i els fills en braços, i molts aragonesos ho feien amb el carro i cavalls perquè també els llogaven a bon preu pel transport", explica.

"Els de Tremp i Talarn es devien espantar quan van veure com arribaven totes aquelles famílies famèliques i més encara quan envaïen els corrals abandonats i les cabanyes", detalla Pasqual, que relata com un dels barracons servia de menjador i cuina i un altre, d’hospital. Segons recull el diari, els capatassos americans portaven pistola i, una vegada, un d’ells va demanar si podia utilitzar el fuet amb els treballadors. L’enginyer li va respondre que fes el que volgués, però que s'atengués a les conseqüències. El diari també fa referència a la gran quantitat de prostíbuls que van proliferar i com es feien llargues cues que, sovint, generaven conflictes que es resolien amb ganivets i navalles.

El setembre de 1918 un conflicte laboral protagonitzat pels treballadors de les obres de la central de Camarasa va ser el detonant de la vaga de la Canadenca, una fita històrica del moviment obrer. Entre altres coses, es va conquerir la jornada de treball de vuit hores. La vaga a Barcelona es va iniciar el 5 de febrer de 1919. La capital va quedar a les fosques i sense transport públic i els carrers van ser ocupats per vaguistes i policia. Es va aconseguir un gran corrent de solidaritat, però la patronal no va cedir. Es va declarar l’estat d’excepció i va començar el fenomen del pistolerisme: la patronal, que havia optat per la intransigència davant el moviment obrer, va contractar assassins a sou per atemptar contra els sindicalistes. Durant aquells cinc anys el castell de Montjuïc va arribar a tenir més de 3.000 obrers a les cel·les.

La investigació arqueològica del campament de Sant Antoni s'ha dut a terme amb el suport del MNACTEC, l'Institut Ramon Muntaner (IRMU) i la col·laboració de l'associació Pirineus.Watt.