Cinema

Les 20 millors pel·lícules del 2020

La pandèmia va obligar a tancar les sales però no ha pogut aturar el bon cinema

Entre les 20 pel·lícules que els crítics de l'ARA han triat com les millors del 2020 n'hi ha d'estrenades als cinemes però també a Netflix, a Disney+ i a Filmin. Els temps canvien però hi ha constants que es mantenen (Eastwood, Pixar, Costa, Fincher) i nous directors amb ganes de menjar-se el món com els Safdie, Pietro Marcello i Luis López Carrasco. El futur del cinema és seu. [Han participat en la confecció de la llista: Maria Adell, Gerard Casau, Ignasi Franch, Eulàlia Iglesias, Paula Arantzazu Ruiz, Xavi Serra i Manu Yáñez]

El cinema del 2020 en 10 moments

1- 'Diamants en brut'

Joshua i Benny Safdie

Que no hi ha bon cinema a Netflix? No has mirat prou! Diamants en brut és una d'aquelles pel·lícules que justifiquen un any de cinema, una odissea adrenalítica in crescendo que es podria mirar de tu a tu amb els grans thrillers del New Hollywood dels 70. Els plans delirants d'un joier en hores baixes (un Adam Sandler magistral en el paper de la seva vida) són el combustible d'una pel·lícula que t'atrapa, et sacseja i et llança contra la realitat crua d'una Nova York de jugadors de la NBA, prestadors jueus, cops de sort i jugades suïcides. Els germans Safdie es confirmen com els directors nord-americans més excitants i viscerals del moment i eleven encara més l'aposta del seu amfetamínic treball anterior, Good time. Ara per ara, el futur del cinema és seu. Llegeix-ne la crítica.

2- 'Vitalina Varela'

Pedro Costa

“Cinema d'infinita i fosca bellesa”, titulava Eulàlia Iglesias la seva apassionada crònica des de Locarno poques hores després de veure la presentació de Vitalina Varela, que acabaria guanyant el Lleopard d'Or del festival. L'última pel·lícula de Pedro Costa és la culminació d'una filmografia potser no gaire coneguda més enllà dels cercles cinèfils però fonamental per explicar el cinema d'autor del segle XX. Sense abandonar l'univers dels immigrants capverdians de Lisboa, el director portuguès se submergeix en el dol de la protagonista per la mort del seu home i dibuixa un fresc tenebrista sobre l'absència i la injustícia que sublima el realisme habitual del cinema social a través d'una poètica implacable amb els somnis escapçats de tota una generació. Llegeix-ne la crítica.

3- 'Martin Eden'

Pietro Marcello

¿Qui hauria dit que d'una novel·la d'un escriptor tan nord-americà com Jack London –i ni tan sols una de les més conegudes– en sorgiria la pel·lícula italiana recent que més entusiasme ha suscitat entre la crítica internacional? Pietro Marcello trasllada a Nàpols la història del mariner enamorat d'una noia de casa bona i decidit a ascendir en l'escala social a cop d'èxit literari, interpretat per un Luca Marinelli que carrega la pel·lícula d'intensitat. Amb inserts documentals de les anteriors pel·lícules de Marcello i una construcció temporal ambigua que fa lliscar la pel·lícula per tot el segle XX, Martin Eden acaba sent la més italiana de les pel·lícules, un Novecento tràgic sobre la fal·làcia del triomf i el final del somni obrer de la cultura com a trampolí emancipador de classe. Llegeix-ne la crítica.

4- 'El año de descubrimiento'

Luis López Carrasco

Ja era hora que Luis López Carrasco deixés de ser un dels secrets més ben guardats del cinema espanyol. Després d'obres aclamades en petit comitè com El futuro i Aliens, el director murcià es consagra amb El año del descubrimiento, la pel·lícula espanyola que més premis internacionals ha guanyat el 2020. Sense abandonar la seva vocació experimental, López Carrasco aborda en el seu últim documental les convulsions causades per la reconversió industrial dels anys 80 i 90 rememorant les protestes i els enfrontaments dels treballadors de Cartagena que van culminar amb l'incendi del Parlament murcià. La memòria històrica és reclamada per treballadors d'aquella i d'altres generacions que passen per un bar i parlen sobre lluites passades que són també les d'ara i les de sempre. Llegeix-ne l'entrevista.

5- 'The souvenir'

Joanna Hogg

La britànica Joanna Hogg recrea la seva pròpia educació sentimental i cinèfila al Londres dels anys 80 a través de la relació que estableix una estudiant de cinema (Honor Swinton Byrne, la filla de Tilda Swinton) amb un home més gran i més ric, un dandi decadent de comportament erràtic i vicis secrets. La història d'amor més fosca i fascinant des d' El fil invisible.

6- 'El far'

Robert Eggers

Willem Dafoe i Robert Pattinson són dos faroners atrapats en un far a la fi del món: barallant-se, somiant, discutint i arrossegant-se inexorablement per un camí al final del qual només hi ha deliris i obsessió. Com dos amants acabant l'un amb l'altre enmig d'una tempesta, El far és un malson de paraules, sensacions i imatges en colpidor blanc i negre. Llegeix-ne la crítica.

7- 'La famosa invasió dels óssos a Sicília'

Lorenzo Mattotti

Lorenzo Mattotti és un dels dibuixants de còmic més importants d'Itàlia i també el director d'aquesta encantadora adaptació d'una novel·la de Dino Buzzati que relata com una comunitat d'óssos envaeix una Sicília de conte a la recerca d'un cadell perdut. Animació orgullosament europea i d'autor que celebra l'art d'explicar històries a nens i adults. Llegeix-ne la crítica.

8- 'Tommaso'

Abel Ferrara

Cal celebrar la llibertat d'un director consagrat com Abel Ferrara per firmar a aquestes altures de la seva carrera un exercici tan radical d’autoficció com Tommaso, que parteix de la seva vida per fabular la vida aparentment plàcida a Roma d'un cineasta nord-americà que ha deixat enrere les seves addiccions però no les seves pulsions creadores i destructives. Llegeix-ne la crítica.

9- 'La flor'

Mariano Llinás

Són les més de tretze hores de La flor una sèrie? Una pel·lícula? El que és clar és que van ser l'esdeveniment cinèfil del confinament, que va propiciar la seva emissió puntual en streaming a Filmin. Les històries de l'argentí Mariano Llinás sublimen el cinema d'espies, d'aventures, el musical i, en definitiva, desborda el que entenem normalment per cinema. Llegeix-ne la crítica.

10- 'Estic pensant en deixar-ho'

Charlie Kaufman

El David Foster Wallace del cinema (¿o era l'altre el Charlie Kaufman de la literatura?) torna amb un nou laberint ple de miralls falsos i trampes mentals. Basat en la novel·la homònima de Iain Reid, el film està protagonitzat per una parella en hores baixes que va a visitar la família d'ell i acaba atrapada en un fascinant trencaclosques narratiu. Llegeix-ne la crítica.

11- 'Zombi child'

Bertrand Bonello

El director més estilós del cinema contemporani francès dirigeix un film misteriós i hipnòtic que contraposa l'Haití dels rituals de vudú amb la França actual dels internats exclusius i les estudiants mil·lennials que escolten rap i fan màgia negra per invocar esperits. El film de zombis més sensual, polític i terrorífic de la dècada. Llegeix-ne l'entrevista.

12- 'Soul'

Pete Docter i Kemp Powers

Després de posar en imatges les emocions a Del revés, Pixar apuja l'aposta i intenta desxifrar el sentit de la vida. Soul és una comèdia metafísica sobre la mort, el jazz i el propòsit de l'existència i alhora un festival d'animació càlida i vibrant, plena de gags divertidíssims i un ritme vertiginós. Llegeix-ne la crítica.

13- 'Mai, gairebé mai, de vegades, sempre'

Eliza Hittman

Una adolescent va a Nova York per avortar legalment. L'acompanyen la seva cosina i una silenciosa determinació que amaga un dolor profund i impossible d'expressar. El tercer llarg d'Eliza Hittman no és un altre drama indie, sinó una esplèndida odissea naturalista que conté un moment, el que dona títol al film, candidat a millor seqüència del 2020. Llegeix-ne la crítica.

14- 'My mexican bretzel'

Núria Giménez

L' opera prima de Núria Giménez és un estrany mecanisme fílmic que es resisteix a les definicions. ¿Documental sobre la vida interior d'una dona de l'alta burgesia suïssa? ¿Experiment a partir de les cintes domèstiques que va heretar la directora del seu avi? El resultat és una pel·lícula fascinant que t'obliga a repensar què és veritat i què és fals en el cinema. Llegeix-ne l'entrevista.

15- 'Ondina'

Christian Petzold

Christian Petzold reelabora molt lliurement el mite germànic de la nimfa d'aigua Ondina i el projecta sobre la història d'una guia de museu (una radiant Paula Beer) que s'enamora d'un submarinista industrial. La fantasia es va infiltrant a poc a poc en aquest melodrama subtil i elegant, amb un alè atemporal que recorda el cinema d'unes altres èpoques. Llegeix-ne la crítica.

16- 'Sinònims'

Nadav Lapid

L'Ós d'Or de la penúltima Berlinale és el film de consagració de Nadav Lapid, que en aquesta exuberant pel·lícula segueix els passos d'un noi que fuig a París per deixar enrere els traumes del militarisme israelià. Sinònims és un film imprevisible i singular, cinema polític que s'allunya de fórmules prèvies i una potent reflexió sobre el poder del llenguatge. Llegeix-ne la crítica.

17- 'Mank'

David Fincher

El vell debat acadèmic sobre l'autoria del guió de Ciutadà Kane serveix de punt de partida a David Fincher per dibuixar un apassionat perfil de Herman J. Mankiewicz que funciona també com a retrat dels reflexos daurats i les ombres del Hollywood dels anys 30 i 40. L'ombra d'Orson Welles és allargada en la pel·lícula més explícitament cinèfila de l'any. Llegeix-ne la crítica.

18- 'El llac de l'oca salvatge'

Diao Yinan

El nihilisme romàntic que desplegava el xinès Diao Yinan a Black coal pren tonalitats encara més fosques i desesperades en aquest thriller criminal en què un gàngster malferit i en el punt de mira de la policia es lliura a una fugida condemnada a fracassar amb una prostituta que acaba de conèixer. Cinema negre en la seva accepció més literal. Llegeix-ne la crítica.

19- 'Richard Jewell'

Clint Eastwood

La productivitat de Clint Eastwood és tan exagerada –acaba de rodar una nova pel·lícula!– que molts van passar per alt aquest drama sobre el vigilant de seguretat que va evitar una massacre als Jocs Olímpics d'Atlanta. Perfecció narrativa, actors inspirats i una empatia extraordinària amb els personatges fan d'aquest film una petita joia. Llegeix-ne la crítica.

20- 'Host'

Rob Savage

La pel·lícula més terrorífica del 2020 només dura 56 minuts i es veu millor a la pantalla del portàtil que en un cinema. Rob Savage barreja artifici i realisme per reproduir amb convicció com seria una sessió d'espiritisme per Zoom que acabés com el rosari de l'aurora quan un dimoni amb males puces decidís ficar-s'hi pel mig. Llegeix-ne la crítica.