Mor Juan Peña, ‘el Lebrijano’, art i llegenda del flamenc
BarcelonaL’Ajuntament de Lebrija va decretar tres dies de dol així que es va saber que ahir al matí havia mort a Sevilla Juan Peña, el Lebrijano, cantaor imprescindible per entendre el flamenc dels últims cinquanta anys. “Quina pèrdua tan devastadora. Un dels reis de la tradició flamenca i l’avantguarda”, va tuitejar Miguel Poveda, consternat com tants altres per la mort d’una llegenda que als 74 anys estava preparant l’espectacle De Sevilla a Cádiz (1969-2016), que havia de dirigir al setembre a la Biennal de Flamenc de Sevilla i que ara pren la dimensió d’un gran homenatge pòstum.
La tradició i l’avantguarda de què fa esment Poveda lliguen perfectament amb la trajectòria del Lebrijano, flamenc antic i nou alhora, marmessor del mestratge d’Antonio Mairena i La Niña de los Peines, pioner en la incorporació de la instrumentació simfònica en el flamenc i explorador de les connexions del cante amb la música andalusina. Potser perquè va ser abans guitarrista que cantaor i perquè va cantar per a ball a les ordres d’Antonio Gades, el Lebrijano tenia una concepció global del seu art. Dominava el llenguatge perquè coneixia el pes de la història, i aquest coneixement no el diluïa en fórmules historicistes, sinó que el transmetia imaginant noves cal·ligrafies. Tot el que feia era flamenc, així en l’ortodòxia com en l’atreviment, en el cant ancestral com en les col·laboracions amb l’Orquesta Andalusí de Tánger. Posant veu a poemes de Félix Grande i José Manuel Caballero Bonald, o convertint en cante textos de Gabriel García Márquez.
Fill de la cantaora María la Perrata, Juan Peña va néixer a Lebrija (Sevilla) el 8 d’agost del 1941. Va debutar en els escenaris com a guitarrista, com el seu germà Pedro, però de seguida va cridar l’atenció per la seva manera de cantar. Deia que la soleá i la seguidilla eren els seus pals preferits, però els coneixia tots amb la profunditat de qui els ha estudiat amb passió. Després de passar per les companyies d’Antonio Gades i Manuela Vargas, va decidir engegar una carrera pròpia honorant el cànon de Mairena amb discos com De Sevilla a Cádiz (1969). A partir d’aquí va anar fent història amb projectes ambiciosos defensats sempre amb convicció. El primer, La palabra de Dios a un gitano (1972), un disc que s’obre al món simfònic i polifònic. Després, Persecución (1976), un treball amb poemes de Félix Grande que explica la història de menyspreu i opressió que ha patit el poble gitano. Consolidat com un dels grans del flamenc, el Lebrijano va construir un pont amb la música del Magrib que va titular Encuentros (1986). Aquesta comunió amb l’Orquesta Andalusí de Tánger va obrir un camí que ell mateix va seguir explorant a Casablanca (1998) i Puertas abiertas (2005).
Una altra de les grans fites va ser Lágrimas de cera (1999), un disc sobre la Setmana Santa amb flamenc, veus búlgares, melodies àrabs i arranjaments de clàssica; és a dir, una síntesi del compromís artístic d’un home que serà recordat com una de les figures més rellevants de la història de la música espanyola.
