MÚSICA
Cultura Música 01/06/2018

Arctic Monkeys, el grup mil·lennial que es fa gran

La formació liderada per Alex Turner presentarà dissabte al Primavera Sound el seu controvertit sisè treball discogràfic, el recent ‘Tranquility Base Hotel & Casino’

Xavi Sánchez Pons
3 min
Arctic Monkeys, el grup  mil·lennial que es fa gran

Recordeu aquell amic carismàtic i talentós però també una mica entremaliat de l’escola que, amb només 12 o 13 anys, ja era coneixedor de la filosofia de Nietzsche, escoltava discos de Leonard Cohen i Bob Dylan i al·lucinava amb les pel·lícules de John Ford i Alfred Hitchcock? Doncs bé, segur que de petit l’Alex Turner era una d’aquestes llumeneres. El cantant, guitarrista i principal compositor d’Arctic Monkeys és un jove-vell amant del vi i dels artistes romàntics, cosa que ha anat demostrant des dels inicis de la seva carrera. I és que la rauxa punk del primer disc del grup, el celebrat Whatever people say I am, that’s what I’m not (2006) -el debut que més ha venut en una sola setmana al Regne Unit amb 360.000 còpies- posseïa també un embolcall adult que donava pistes del que havia d’arribar. Només cal escoltar l’inflamat rhythm and blues de Fake tales of San Francisco, la balada Riot van i el registre vocal afectat i greu de Turner per descobrir els pacients zero de la malaltia neoclàssica del grup. Des del 2006 i liderats per Turner, Arctic Monkeys han anat polint el seu so fins a arribar al reposat i sorprenent Tranquility Base Hotel & Casino (2018), un llarga durada que presentaran el dissabte 2 de juny al Primavera Sound i que trenca un silenci discogràfic de cinc anys.

El sisè treball del quartet anglès, acollit de manera desigual pels seus fans i amb reaccions força divertides, que van des de preguntar-se on són les guitarres a catalogar-los com uns Spandau Ballet de ciència-ficció, és gairebé una feina en solitari del totpoderós Alex Turner, figura clau per entendre el pop i el rock del segle XXI. El músic de Sheffield, una de les veus autoritzades i més populars de la generació mil·lennial, es despulla emocionalment a Tranquility Base Hotel & Casino, un disc on parla sense embuts i amb certa ironia sobre els somnis frustrats (“Volia ser un dels Strokes”, diu a Star treatment ) i sobre els amics i les relacions que s’han perdut pel camí de la fama (a la colpidora i alhora juganera The ultracheese ). L’àlbum pren el nom del lloc on Neil Armstrong i Buzz Aldrin van posar els peus a la Lluna l’any 1969, data en què podrien viure espiritualment les cançons de Tranquility Base Hotel & Casino, i planteja una lleugera distopia on la humanitat ha colonitzat el famós satèl·lit terrestre.

A més, s’emmiralla formalment en el llibre d’estil de The Last Shadow Puppets, el projecte paral·lel que Turner comparteix amb Miles Kane (un altre jove-vell) i fins ara la vàlvula d’escapament que tenia per mostrar el seu amor per herois del passat com The Beach Boys, Scott Walker, Serge Gainsbourg, David Bowie o Burt Bacharach. El guitarrista i cantant de 32 anys ha descobert que tota la seva obra musical forma part d’un mateix corpus artístic, i ja no té por de mesclar les seves diverses personalitats en una de sola.

L’efecte dòmino

L’evolució que ha portat Alex Turner a ser el crooner indie definitiu del moment no hauria sigut possible sense la predisposició i la comprensió dels seus companys de grup -sobretot de Matt Helders, bateria i segon home fort de la formació- i el suport de Domino Records, el segell independent que ha publicat els seus discos i que li ha permès funcionar amb una llibertat creativa i de moviment absolutes.

+ Detalls

Primavera Sound

Parc del Fòrum

Fins al 3 de juny

stats